Coses per fer a l'octubre a Barcelona

D'acord, no hi trobareu els grans famosos del jazz, aquells noms rutilants que any rere any omplen les programacions dels festivals més importants d'Europa i del món. A canvi d'això, el Festival de Jazz de Ciutat Vella us acostarà, del 15 d'octubre al 12 de desembre, alguns dels músics més interessants que haureu vist mai tan a prop. Amb l'esperit insubornable del Harlem Jazz Club, el festival continua, des de fa més de 35 anys, descobrint-nos artistes que val la pena veure en alguns llocs insospitats: a més del Harlem, hi ha concerts a l'Ocaña, el Museu de l'Eròtica de Barcelona i la Casa de Rússia de Barcelona, entre altres. 

El trompetista Julito Padrón, que ha actuat amb Irakere i Afro Cuban All Star i que portarà un percussionista de rumba catalana al seu grup; el guitarrista de jazz manouche Víctor Paradís amb el seu trio; la cantant Telva Rojas i el grup de jazz Minino Bravo que des de Múrcia "han fet un repertori sobre grans gats de la història, són il·lustres desconeguts". Qui parla així és Dani Negro i aquests són alguns dels artistes que destaca, però cal endinsar-se en la nodrida programació per descobrir molta més música que val la pena. "Ah, i Samuel Blaser Trio, un trio de França que fan jazz modern, són coneguts i faran només aquest concert exclusiu a Barcelona", recorda de sobte.El Festival de Jazz de Ciutat Vella, que va néixer dos anys després del Harlem, conserva aquest ADN i tampoc vol "competir amb la primera divisió", programa artistes "que no entren dins els circuits comercials i que toquen a tot arreu, són inhabituals", diu. Però, com és que el Jamboree no hi participa? "La relació és cordial i normal, però el Jamboree ja té el festival Mas i Mas", diu Negro. 

Orishas, el grup format a París que combina música cubana amb el rap, torna a Barcelona el 22 d'octubre amb un concert a la sala Razzmatazz. Sota el nom dels esperits de la religió ioruba, el grup ha actuat arreu del món i ha compartit escenari amb artistes com Cypress Hill, The Roots, Calle 13, Maná i Black Eyed Peas. Ha estat reconegut per mitjans internacionals com Rolling Stone i Billboard pel seu paper en la música urbana llatina i el 2003 va ser destacat com un dels grups no nord-americans més importants per la revista Time.

Referència actual de la música cubana a escala global, són coneguts per la força dels seus directes i la connexió amb el públic. Combinant el rap amb músiques tradicionals com el son i el guaguancó, han publicat mitja dotzena de discos, l'últim dels quals Gourmet (2018). Després d'una aturada de 2009 a 2016, van tornar a funcionar fins al 2021, però des d'aleshores havien estat inactius. Tornen a Barcelona sis anys després de l'últim concert a la ciutat, de la mà del Suite Festival.  

Poc després que la seva obra mestra The shape of punk to come (1998) fes 25 anys, cosa que van celebrar amb una edició commemorativa, Refused han decidit plegar veles i acomiadar-se per sempre. L'última gira dels suecs farà només dues parades a l'Estat, una a Barcelona el 28 d'octubre a Razzmatazz, amb Zeidun i Viva Belgrado de teloners, i l'altra a Madrid l'endemà, data que obriran els tarragonins Crim.

Fa deu anys que Refused no han trepitjat un escenari a Barcelona i aquesta serà l'última vegada que ho faran. Referents del post hardcore més polític, incendiari i experimental, deixen un llegat de cinc àlbums d'estudi i una gran influència entre les fornades de grups de post-hardcore sorgides a finals dels 90 i durant els 2000.  

Amb nom d'emperador romà excèntric i decadent, va néixer ara farà 30 anys un dels bars més singulars i que més ha fet per condensar la música independent no només de Barcelona sinó de Catalunya i més enllà. Pocs locals d'una mida tan petita han assolit tanta fama com l'Heliogàbal, que durant tant de temps ha sabut aplegar el bo i millor de la música i la poesia, convertint-se en punt de reunió, socialització i intercanvi d'idees. No ha sigut fàcil, de fet, fa poc més d'un any es trobava en perill de tancament, però Barcelona no s'hauria de permetre mai haver d'acomiadar un epicentre cultural tan efervescent com el del carrer Ramon i Cajal, 80. 

Ara, per celebrar aquests 30 anys, l'Heliogàbal presenta una programació especial durant tot el mes d'octubre. Hi haurà noms molt populars, com els de Mishima, Suu i Joan Colomo; d'altres més indies però ja amb trajectòria, com Rombo, Aliment i Pinpilinpussies; alguns de força nous però amb una projecció important, com Svetlana, TIEMEI i Lecocq; i algun clàssic de l'underground com el col·lectiu d'improvisació dirigida La Orquesta del Caballo Ganador i el cantautor amb arrels en el punk i el hardcore barceloní dels 80 Seppuku.   

El mític doble cartell d'Ella Fitzgerald i Duke Ellington al Palau de la Música el 25 de gener de 1966 va ser la llavor del Festival de Jazz de Barcelona, que va néixer aquella mateixa tardor. Gairebé seixanta anys més tard, en celebrem la 57a edició, que s'inaugura precisament amb un homenatge a la gran dama del jazz, la First Lady of song, com l'anomenen els entesos. Serà el divendres 10 d'octubre del 2025, també al Palau de la Música, és clar, amb el concert The moment of truth de la Barcelona Jazz Orquestra i Tricia Boutté a la veu. 

La programació, que s'allargarà durant sis mesos, fins al març del 2026, inclou figures internacionals com Snarky Puppy, Laurie Anderson, Tigran Hamasyan, Chucho Valdés Royal Quartet, Chris Thile i Janis Siegel (cantant del grup vocal The Manhattan Transfer). Però també grans formacions i artistes d'aquí com La Vella Dixieland, que protagonitza el Retrat d'Artista; Andrea Motis cantant Amy Winehouse amb els Barcelona Gospel Messengers; Marco Mezquida amb la fadista portuguesa Lina_; Omar Sosa amb la Liceu Big Band, i la Sant Andreu Jazz Band amb un repertori centrat en Ellington. 

El cicle de música experimental LEM fa 30 anys, cosa que el converteix en el més antic de Barcelona. Enguany, però, hi ha una gran novetat: se celebra en dues tongades. La primera meitat es fa del 15 al 24 de maig i la segona, del 15 al 24 d'octubre. El que no canvia és l'aposta eclèctica pel risc: en total seran una trentena de concerts de música ambient, sorollisme, instruments inventats, improvisació lliure, poesia japonesa... tot amb un cartell encapçalat per Tim Hodkinson, qui va cofundar el grup de rock experimental britànic Henry Cow l'any 1968.  

En la segona tanda, la de tardor, el Centre Artesà Tradicionàrius - CAT acull el divendres 17 d’octubre tres artistes internacionals: el sard S A R R A M, mestre del drone i el post-metal; el baixista francopolonès Kasper T. Toeplitz, que donarà a conèixer una obra inspirada en el fundador del LEM Víctor Nubla (1956-2020); i Das Synthetische Mischgewebe, referent de la música industrial europea des dels anys 80. 

Molt interessant és també la presentació, dissabte 18, de Teranyines, una combinació entre música, poesia i claqué de Joana Gomila, Laia Vallès, Alba Galimany i Saretta Macchiavelli. Serà a la Sedeta, on Annika Francke i Liz Kosack, alemanya i nord-americana, respectivament, mostraran la seva proposta conjunta. El divendres 23 d'octubre, el Convent de Sant Agustí acollirà el duo suec de música de cambra poc convencional Atem Duo i nou projecte audiovisual de Malgorzata Dancewicz, Peripheries. 

Lady Gaga ha publicat nou àlbum i el presentarà a Barcelona. Es tracta de Mayhem, un treball aplaudit unànimement per la crítica i que suposa el retorn de Stefani Germanotta a l'arena pública, ara no només als altaveus i auriculars, sinó també als grans recintes amb una gira, The Mayhem Ball Tour, que aquest 2025 recorre ciutats de Nord-amèrica, Europa i el Regne Unit, i que fa a la capital catalana l'única parada en sòl espanyol. 

L'última vegada de Gaga a Barcelona va ser el 2018, quan presentava Joanne (2016). Dos discos més tard, podrem tornar a gaudir de l'explosiva música de la cantant en directe al Palau Sant Jordi, i en tres dates: els dies 28, 29 i 31 d'octubre de 2025. "És la meva primera gira d'estadis des del 2018"; ha dit Gaga. "Hi ha alguna cosa d'elèctric en un estadi i estimo cada moment d'aquests xous. Però amb Mayhem Ball volia crear una experiència diferent: una cosa més íntima, més propera, més connectada, que es presti a l'art teatral en directe que m'agrada crear".  

De què va? Miró va fer 7 viatges als Estats Units entre els anys 40 i els anys 60. “Durant aquells viatges, Miró no parlava anglès, i els artistes amb qui va fer amistat no sabien castellà ni català. Per tant, la conversa entre Miró i EUA va purament artística”, diu Matthew Gale. Ell és el comissari de l’exposició Miró i els Estats Units que la Fundació Miró, en el marc del seu 50è aniversari, dedica a la relació de l’artista amb aquest país que, durant la dictadura franquista, era un far de llibertat creativa. 

Per què hi heu d'anar? A l’exposició no hi ha únicament obres de Joan Miró, sinó de tots aquells creadors amb qui l’artista va mantenir intercanvis, admiracions i converses. La mostra investiga la reputació internacional d’un dels artistes més universals de casa nostra, ens revela les connexions de Miró amb figures com Mark Rothko, Robert Motherwell, Lee Krasner o Helen Frankenthaler i ens confirma que l’abstracció americana va trobar en Miró un predecessor. També es dedica un espai als gravats de l’Atelier 17, el llegendari taller de Stanley William Hayter a Nova York, on Miró va coincidir amb artistes com Alice Trumbull Mason o Louise Nevelson.  

De què va? Com era Picasso com a pare i a l’artista François Gilot com a mare? La resposta completa, amb les seves llums i ombres, només l'han coneguda dues persones al món: Paloma Picasso i el seu germà Claude, que va morir fa dos anys. Ara el Museu Picasso intenta explicar aquesta història familiar al món, a través d’una exposició comissariada per la filla de l’artista i administradora de la Successió Pablo Picasso, juntament amb Emmanuel Guigon, director del museu. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir perquè Picasso deia que “a l’estudi només hi poden entrar nens i animals, els adults cal fer-los fora perquè ho trenquen tot”, en una època en què el caos, la creació i la felicitat infantil impregnaven l’ambient del seu dia a dia a La Galloise, la casa de l’artista i Françoise Gilot a Vallauris, al sud de França. L'exposició inclou peces excepcionals com pintures, escultures i joguines creades per l’artista, així com pintures i dibuixes de Françoise Gilot que s’exposen per primera vegada a l'estat espanyol. 

De què va? “Matxacar a Hitler gràficament”. Aquest va ser l’encàrrec que el Ministeri d’Informació britànic va fer a l’artista català Mario Armengol l’any 1940, quan el van contractar com a caricaturista. Les paraules les posa Plàcid Garcia-Planas, cap de la secció Internacional de La Vanguardia i comissari de l’exposició Tinta contra Hitler juntament amb Arnau Gonzàlez i Vilalta. La mostra ens acosta a aquesta figura desconegudíssima que va convertir-se en l’únic artista català i espanyol en col·laborar massivament en la propaganda dels aliats durant la Segona Guerra Mundial. 

Per què hi heu d'anar? Armengol varia d’estil, de personatges, de traços i de colors, com si ell sol fos dues o tres persones. “És un ninotaire a la recerca dels seus ninots”, diuen els comissaris. Algú que havia de trobar ràpidament el seu estil i havia de dibuixar per arribar a països llunyans i connectar amb maneres de veure el món diferents de la seva. Rere la tinta hi ha influències de David Low i Stephen Roth, dos cartoonists amb qui va fer amistat, però també s’hi veu la tradició de l’humor gràfic català d’En Patufet, L’Esquella de la Torratxa, Papitu o El Be Negre, de la qual Armengol es sentia hereu. 

De què va? Helen Levitt va ser, paradoxalment, una de les fotògrafes més famoses i alhora més desconegudes del panorama fotogràfic dels Estats Units del segle XX. Comparable a artistes com Henri Cartier-Bresson o Walker Evans —grans inspiracions per a ella i, també, amics—, la diferència que li va restar visibilitat va ser que mai no es va preocupar de fardar d’ofici i era molt recelosa de la seva intimitat.

Per què hi heu d'anar? La Fundació Mapfre KBr obre l’obturador per retre-li un homenatge i revertir la falta d’exposició d’aquesta gran autora amb la primera exposició d’Helen Levitt (1913-2009) que parteix de la totalitat de la seva obra i dels seus arxius, només recentment oberts a la consulta pública. Es pot veure des del 24 de setembre fins a l’1 de febrer. 

De què va? Sota la mirada poètica de Cristina Iglesias, una de les artistes més internacionals i respectades de l’escultura contemporània, La Pedrera es converteix en un bosc laberíntic de parets vegetals i llacs encantats.

Per què hi heu d'anar? La nova exposició, organitzada per la Fundació Catalunya La Pedrera, segueix la tendència que ha unit les mostres d’aquest edifici de Gaudí els darrers mesos: la de convidar un creador a dialogar amb el geni modernista a través de nous llenguatges artístics. Aquesta vegada, Iglesias ha convertit els espais de Gaudí en un recorregut gairebé hipnòtic per materials, textures i ombres que juguen amb la idea d’habitar l’espai.

De què va? A través de l’escultura, la fotografia, el vídeo o el dibuix, l’artista barceloní Toni Giró rastreja la realitat amb una mirada crítica i sovint irònica per assenyalar els límits i possibles punts de fuga de la contemporaneïtat. Des de mitjans dels anys 90, quan es va donar a conèixer, la seva obra ens convida a reflexionar sobre la fragilitat de la construcció de sentit, donant importància a la materialitat alhora que s’empelta en un discurs d’arrel poètica que no defuig de les implicacions polítiques.  

Per què hi heu d'anar? Ara, i fins al 15 de març de 2026, Espais Volart acull l’exposició Sòlid que es fon en l’aire, una mirada retrospectiva que posa de manifest la reivindicació del gest escultòric davant la desmaterialització del món contemporani que ha fet l’artista al llarg de més de tres dècades. En aquesta mostra, les obres no es presenten de manera cronològica sinó per afinitats entre elles, posant en joc la multiplicitat de sentits.

De què va? La Fundació Joan Miró va donar el tret de sortida a les celebracions del seu 50è aniversari el passat 10 de juny. El primer pas d’aquesta gran commemoració va ser l’obertura de l’exposició La poesia acaba de començar, que repassa la història de la institució i expressa la visió oberta i poètica que Miró tenia de l’art.

Per què hi heu d'anar? La Fundació Joan Miró proposa una exposició retrospectiva que repassa mig segle d’activitat, però que també qüestiona com s’ha construït la seva història i quin paper pot jugar en el futur. La mostra parteix d’una idea clau: la Fundació no va començar realment el 1975, sinó que és el resultat d’un recorregut més llarg que s’inicia molt abans i que està estretament vinculat amb la Transició i l’obertura democràtica. 

De què va? La Fundació Foto Colectania acull aquesta reflexió crítica sobre el paper de la fotografia en les cultures digitals. Comissariada per Jon Uriarte, la mostra reuneix obres de 14 artistes internacionals que investiguen com les imatges digitals, lluny de representar el món físic, creen i estructuren els espais virtuals en què vivim.

Per què hi heu d'anar? L’exposició examina la desorientació contemporània provocada per la hibridació entre allò físic i allò digital, a través d’entorns com videojocs, xarxes socials, cotxes autònoms, exploració espacial o mapes en línia. Davant d’una tradició visual orientada a trobar un destí, molts artistes proposen avui el perdre’s com una estratègia crítica davant un món hiperconnectat.

De què va? L’exposició Chris Ware. Dibuixar és pensar és la primera gran retrospectiva dedicada a l’autor nord-americà, del 3 d'abril al 9 de novembre al CCCB. Ware és reconegut per revolucionar el llenguatge del còmic: ha sabut capturar sobre el paper l'arquitectura emocional, social i política dels humans amb una meticulositat gràfica única.

Per què hi heu d'anar? La mostra ofereix un recorregut per la seva trajectòria a través de més de 350 peces, incloent esbossos, pàgines originals, maquetes i objectes. Entre les obres destacades hi ha Jimmy Corrigan, el nen més llest del món (2000), una novel·la gràfica considerada una fita del gènere per la seva narrativa fragmentada i emotiva, inspirada en la seva relació amb el seu pare (quasi inexistent).

De què va? Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges. Ara, el museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en l’entorn visual de l’artista amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.  

De què va?

Completament desconegut fora dels Estats Units, i, com mostra la pel·lícula, del Japó, la figura de Mark Kerr representa l'auge de la lluita lliure, en aquest cas de les arts marcials mixtes, en el panorama esportiu dels anys 90. Tant ambiciós com sacrificat, Kerr va viure entre les victòries al ring i un infern d'addiccions als medicaments que l'ajudaven a combatre el dolor dels cops i les puntades de peu. Un drama romàntic sense èpica que vira cap a accidentada història d'amor amb la seva parella.

Per què l’has de veure?

Perquè demostra que darrere els músculs, el sentit de l'humor i la capacitat de riure's de si mateix de Dwight Johnson, aka The Rock, hi ha un actoràs. És clar que l'ajuda un maquillatge i unes pròtesis miraculoses que el transforma en Mark Kerr fins al punt que, a estones, costa reconeixe'l, però l'antic ídol del wrestling i una de les estrelles més ben pagades de Hollywood aconsegueix una immersió sorprenent en el personatge. Brilla en les escenes que comparteix amb Emily Blunt, i sobretot en les que s'hi incorpora Ryan Bader, també lluitador reconvertit en actor, sorprenent en la seva interpretació de Mark Coleman, amic íntim i ocasional rival al ring. No cal cap bola de vidre per pronosticar que Johnson serà un dels favorits als propers Oscar. The smashing machine és també una nova mostra del talent darrere la càmera d'un Benny Safdie que debuta en solitari després de signar joies del cine indie com Diamantes en bruto o Good time juntament amb el seu germà Josh. Considerats hereus d'una tradició de cinema novaiorquès que enllaça amb l'Scorsese dels 70, els Safdie se separen i el pas de Benny va ser reconegut amb el premi a Millor Director al darrer Festival de Venècia.

Quan s'estrena?

El 3 d'octubre.

Dir.: Benny Safdie (EUA, 2025). 123 min.

De què va?

Un adolescent viatja passa l'estiu amb els pares i els germans petits per Alemanya en bicicleta, travessant boscos, dormint en càmpings, patint tempestes i visitant joies arquitectòniques, cosa de la professió del pare, com l'Escola d'Ulm o el barri de Puchenau. Resseguint el Danubi, en Dídac veurà com el trajecte físic es converteix en un viatge de descobriment i de creixement personal.

Per què l’has de veure?

Perquè suposa una extraordinària carta de presentació del seu jove director, Jaume Claret Muxart. En aquest sensorial primer llargmetratge, presentat amb aplaudiments i magnífiques crítiques a la secció Orizzonti del Festival de Venècia, el cineasta se submergeix en una aventura emocional que inclou la gestió de les seves emocions i de la seva sexualitat, i que connecta amb l'experiència mateixa de Claret, que va fer uns quants viatges en bicicleta resseguint diversos rius d'Europa. Estrany riu vol evitar l'etiqueta de coming-of-age, i s'apunta a un realisme poètic inspirat en el de Jean Vigo o Jean Epstein. Un estimulant debut ple d'imatges suggeridores que ens diu que haurem d'estar atents a tot allò que ens proposi el cineasta a partir d'ara.

Quan s'estrena?

El 3 d'octubre.

Dir.: Jaume Claret Muxart (Espanya, 2025). 106 min.

De què va?

Una nit de tempesta, una trucada de telèfon i un favor: el pobre Pedro (Daniel Hendler) accepta passar per casa de la seva antiga sogra (Carmen Maura), que comença a patir els efectes d'una demència, atenent a la desesperada petició de la seva ex. Res no li fa pensar que la desorientació de l'anciana pot convertir-se en el pitjor dels seus malsons. Terror i comèdia es donen la mà en una festa pels amants del suspens tenyit de sang, en el debut de l'argentí Martín Mauregui, que s'estrena amb el suport a la producció de J.A. Bayona.

Per què l’has de veure?

Per la perfecta barreja de tensió i riures nerviosos que provoca. I si Vieja loca funciona de la manera que ho fa és per la juganera exhibició interpretativa de Carmen Maura, que sembla passar-s'ho bomba deixant-se anar amb un personatge pertorbador, en la línia de la Kathy Bates de Misery. També és interessant comprovar si un guionista amb talent i reconeixement manté el nivell amb un projecte tan personal: Martín Mauregui debuta com a director després d'escriure per cineastes com Santiago Mitre (a Argentina, 1985) i Pablo Trapero (a Leonera, Carancho i Elefante blanco), i els més que notables resultats ja s'han vist valorats amb el Premi a Millor Pel·lícula al Fantastic Fest d'Austin, el certamen més important dedicat al cinema fantàstic als Estats Units. Si t'agrada el gènere, no te la perdis, no et decebrà.

Quan s'estrena?

El 10 d'octubre.

Dir.: Martín Mauregui (Espanya-Argentina, 2025). 94 min.

De què va?

Els tripulants d'un cotxe miren d'atropellar un home que fuig en veure que s'hi acosten. Aquesta escena obre un relat d'estructura no cronològica que ens explicarà la peripècia d'un policia argentí que mira de travessar la frontera amb l'Uruguai escapant de qui sap què. En la seva fugida, Santiago (interpretat per un magnífic Sergio Prina) es creuarà amb la dependenta d'una àrea de servei, amb un venedor ambulant i amb els treballadors d'una empresa de formatges, una insòlita passió del protagonista que, d'alguna manera, influirà en el seu camí. Un cabo suelto fa un retrat costumista disfressat de comèdia melancòlica i un punt extravagant amb tocs de thriller.

Per què l’has de veure?

Perquè sembla hereva d'aquelles fabuloses Historias mínimas (2002) de Carlos Sorin, amb què comparteix una lleugeresa de to, però també un encant i una obstinació per fixar-se en allò que aparentment no té gens d'interès, però que, si parem atenció, s'hi pot esprémer un suc ben saborós. Un cabo suelto ens fa veure, a més a més, que l'actor Daniel Hendler amagava un director interessantíssim. Vist a pel·lícules com El abrazo partido, i aquest mes també a Vieja loca, l'intèrpret uruguaià demostra sensibilitat i sentit de l'humor i ens ofereix un relat minimalista i encantador que, més enllà de l'aventura del protagonista, retrata una manera de viure. Tota una sorpresa.

Quan s'estrena?

17 d'octubre.

Dir.: Daniel Hendler (Uruguay, 2025). 95 min.

De què va?

Un professor universitari de Filosofia (Andrew Garfield) és acusat d'agressió sexual per una alumna brillant (Ayo Edebiri). Una altra professora (Julia Roberts), mentora de la denunciant i amiga del sospitós, es veurà enmig d'un conflicte moral d'altíssima volada. Amb picades d'ull al cinema de Woody Allen i de Pedro Almodóvar, l'italià Luca Guadagnino posa el dit a unes quantes de les nafres ideològiques i de les profundes contradiccions que marquen els nostres temps.

Per què l’has de veure?

Perquè posa al damunt de la taula temes ben rellevants: de les polítiques de gènere fins a la cultura de la cancel·lació, del consentiment als abusos sexuals i de poder, passant per la guerra cultural i d'ideologies que ha conduït a una polarització extrema. Luca Guadagnino, director de Call me by your name i de Rivales, genera incomoditat i alimenta el debat d'un públic que, ben segur, tindrà teca per discutir en sortir de la sala. Un altre al·licient és el repartiment: als ja consolidats Julia Roberts i Andrew Garfield hi podem sumar Ayo Edebiri, una de les estrelles de la sèrie The bear.

Quan s'estrena?

El 17 d'octubre.

Dir.: Luca Guadagnino (EUA, 2025). 138 min.

De què va?

L'Ainara té 17 anys i, com qualsevol noia de la seva edat, estudia a l'institut i escolta reggaeton. Però a diferència de quasi totes les altres noies de la seva edat, ha rebut la crida de Déu i ha decidit deixar-ho tot per ser monja de clausura. La notícia provoca un sotrac en la seva família, que no aconsegueix entendre el camí tan radical que ha escollit i dubta de si la noia és víctima de la manipulació dels membres de l'església.

Per què l’has de veure?

Per comprovar si el jurat del darrer Festival de Sant Sebastià va triar bé la seva darrera Conxa d'Or. L'aval és prou rellevant, però ja existia un enorme interès per veure la segona experiència en el llargmetratge d'Alauda Ruiz de Azúa després de la magnífica Cinco lobitos (2022), que arriba quan encara tenim fresc l'impacte de la sèrie que va crear per a Movistar Plus, Querer (2024). Com en aquestes dues produccions prèvies, cadascuna des de diferents perspectives, Ruiz de Azúa torna a radiografiar amb perspicàcia i molt d'encert els clarobscurs de la sacrosanta institució de la família. I una altra bona raó per veure Los domingos està en la seva parella protagonista, la sempre excel·lent Patricia López Arnáiz i la debutant Blanca Soroa, tota una magnífica revelació.

Quan s'estrena?

El 24 d'octubre.

Dir.: Alauda Ruiz de Azúa (Espanya, 2025). 115 min.

De què va?

L'enèsima versió cinematogràfica és, possiblement, una de les millors: la història de Victor Frankenstein, un científic tan brillant i visionari com extremadament egocèntric, és també la del resultat d'un experiment monstruós quan, jugant a ser Déu, torna la vida a un mort.

Per què l’has de veure?

Perquè fa realitat una mena de deute pendent del més enllà: qui millor que Guillermo del Toro per adaptar la novel·la immortal de Mary Shelley? El creador d'universos fantàstics tant fascinants com singulars, a pel·lícules com El laberinto del Fauno (2006) o La forma del agua (2017) semblava haver nascut per aixecar un Frankenstein tan monumental com aquest. L'espectacularitat, les troballes visuals i el segell Del Toro són presents a cada escena. També contribueixen a l'interès de la proposta les eleccions d'Oscar Isaac com a mad doctor i de Jacob Elordi a la pell de la Criatura. És interessant la lectura política del relat, i les múltiples picades d'ull que el cineasta mexicà fa a clàssics del cinema de terror, a El doctor Frankenstein de James Whale, però també a d'altres com La mujer y el monstruo, de Jack Arnold. Aprofiteu per veure-la en una pantalla gegantina, perquè Netflix no acostuma a projectar les seves pel·lícules a les sales.

Quan s'estrena?

El 24 d'octubre en sales. El 7 de novembre arriba a Netflix.

Dir.: Guillermo del Toro (EUA, 2025). 149 min.

De què va?

S'obre el teló, i hi veiem l'Arnold, un ratolí de mitjana edat en plena crisi existencial. El seu matrimoni amb la Maria fa aigües, no sap què fer a la vida d'ençà que va perdre la feina, i té una sensació creixent que algú l'està vigilant. “No tens la sensació que tot el que ens envolta és molt estrany?”, li pregunta a la seva dona. En un context en el qual hi ha una corporació anomenada ALMA (Almighty Limitless Megacorporative Agency) que tot ho controla, l'Arnold desafiarà les normes que regeixen la societat a la qual pertany.

Per què l’has de veure?

Perquè suma les quotes d'originalitat i potència en el discurs que el director i guionista Alberto Vázquez ja havia demostrat a les excel·lents Psiconautas (2015) i Unicorn wars (2022). Magnífica mostra de les possibilitats de l'animació per anar molt més enllà del cinema infantil, Decorado barreja sàtira, crítica social i, fins i tot, terror per construir una faula existencialista trufada d'humor que destapa les vergonyes del capitalisme més salvatge. Amb alguna cosa d'El Show de Truman i amb una sèrie d'elements que fan que l'animació de Vázquez sigui una mena de revers tenebrós de Disney o els Looney Tunes, Decorado arrisca i guanya amb una proposta singular i tremendament boja que parla del control social i del sentit d'una vida que, de vegades, sembla pur teatre.

Quan s'estrena?

El 24 d'octubre.

Dir.: Alberto Vázquez (Espanya, 2025). 96 min.

De què va?

Dos germans s'han passat la vida a l'aigua. En un vaixell o submergint-s'hi. El pare era bus, i ells han heretat la feina de reparar petroliers. El seu dia a dia girarà com un mitjó quan en la seva equació vital hi aparegui una malaltia que amenaça d'apartar un d'ells de l'única cosa que sap fer. I encara més quan trobin una enorme quantitat de cocaïna amagada al casc d'un vaixell de càrrega.

Per què l’has de veure?

Per la bona mà d'Alberto Rodríguez amb el thriller, com ha demostrat sobradament a films tan fabulosos com Grupo 7 (2012), La isla mínima (2014) o El hombre de las mil caras (2016). Extraordinari generador de tensió i creador d'atmosferes, Rodríguez ofereix una nova mostra del seu talent com a cineasta, i de la seva capacitat per fer servir el gènere com a eina de retrat social o polític. I aquí, posa tota la carn a la graella en seqüències submarines que us faran aguantar la respiració mentre us manteniu clavats a la butaca. Un altre bon motiu per gaudir de Los tigres està en la seva parella protagonista: uns entregadíssims Bárbara Lennie i Antonio de la Torre són els germans motor de la trama. El relat immers dins el paisatge, aquí les profunditats marines de Huelva, és una altra de les claus del cinema de Rodríguez, i aquí, una vegada més, torna a treure'n petroli.

Quan s'estrena?

El 31 d'octubre.

Dir.: Alberto Rodríguez (Espanya, 2025). 109 min.

De què va?

Un fuster a l'atur veu una sortida a la seva situació desesperada: robar quatre obres d'art abstracte penjades en un museu de Massachusetts. Som als anys 70, amb l'ombra de la Guerra del Vietnam surant en l'ambient, i el protagonista és un paio que no té gaire clar cap a on va. El seu pla perfecte és, en realitat, un nyap. En la seva ment voldria ser un Danny Ocean que ho té tot previst, però està molt més a prop de l'Al Pacino de Tarde de perros. I mentre seguim la peripècia d'aquest perdedor, The mastermind ens fa una radiografia d'un país que viu submergit en un terratrèmol sociopolític que no sembla tenir aturador.

Per què l’has de veure?

Per la irresistible associació entre Kelly Reichardt, una de les cineastes més representatives del cinema nord-americà independent contemporani, i Josh O'Connor, l'actor que ens ha fascinat des de Tierra de Dios (2017), que es va fer popular a les sèries Els Durrell i The Crown, interpretant el príncep (ara rei) Charles d'Anglaterra, i que ha continuat amb una carrera imparable a títols com La quimera (2023) o Rivales (2024). The mastermind exemplifica també la capacitat de la directora per subvertir els gèneres: ho ha fet amb el western (a First cow i a Meek's cutoff) o amb les road movies (Old Joy), convertint-se en una de les favorites dels festivals de cinema d'arreu del món. La seva mirada tremendament política, i les seves picades d'ull al Nou Cinema Americà dels anys 70, barrejada amb una evident i confessada influència del polar de Jean-Pierre Melville, fan de The mastermind una singular pel·lícula d'atracaments que no s'assembla a cap altra pel·lícula d'atracaments.

Quan s'estrena?

El 31 d'octubre.

Dir.: Kelly Reichardt (EUA, 2025). 110 min.

La Macabéa és d'aquells personatges literaris que, un cop passes pel seu costat, no els pots oblidar mai. Aparentment tòtila, habitant del present, però amb un passat funest, sobreviu amb un somriure a la boca i unes ganes terribles de viure. Va sortir del cap de Clarice Lispector per fer-nos patir sense malícia. I per oferir al món del teatre, ara que tothom adapta novel·les, una història que ja trigava a pujar a un escenari.

És clar, ha hagut de ser una directora i dramaturga jove, Diana Dibau, l'encarregada de cometre la gosadia de sortir del carril central per regalar-nos el muntatge d'una petita novel·la extraordinària, en el qual juga de manera teatral amb les eines que Lispector utilitza literàriament per ficar-se el lector a la butxaca mentre li parla de tu a tu. Per fer-ho possible, Dibau necessitava una bona Macabéa i Anna Claramonte interpreta a la perfecció aquesta noia que vol sortir del pou però no sap per on començar, i que podria ser cosina de la Winnie de Beckett. Ens mira i somriu, i cap fatalitat sembla ser prou gran per eliminar les seves ganes de tirar endavant.

Amb Qui va matar el meu pare Édouard Louis va voler passar comptes amb el seu progenitor, un de tants homes que no va saber entendre el seu fill, i amb els polítics que van abandonar-lo a la cuneta de la vida. És un llibre breu, colpidor, punyent, però alhora una mica desmanyotat, que posa noms i cognoms a ministres, caps de govern i presidents que van fer-li la vida més difícil al pare, mentre l'autor repassa la seva infantesa. La seva virtut és la gosadia.

Com a narració en primera persona, ho té per convertir-se en monòleg teatral. No debades, el mateix Louis el va protagonitzar el 2023 a Temporada Alta, amb direcció de Thomas Ostermeier. Ivo van Hove també l'ha dirigit, amb el gran Hans Kesting, que tenia més cara de pare que de fill, però també ho clavava. Pau Roca s'hi ha atrevit ara a casa nostra (hi ha una dotzena llarga de muntatges del text a Europa) i, estèticament, s'acosta més a Van Hove que a Ostermeier: té un punt oníric, de malson en flashback, dins un espai gens naturalista, amb unes parets i un terra que fan toquera. Louis, en el fons, parla del cos, del cos masegat, del cos maltractat, i Roca converteix la sala en un cos de vellut que demana cura i que atrau mans i mirades.

The phantom of the Opera, segurament l'èxit més esclatant d'Andrew Lloyd Webber, és un musical d'una gran exigència vocal i musical. No pot fer-la qualsevol cantant i/o actor. I d'aquí que haguem d'aplaudir la producció que ha arribat al Tivoli, perquè no només Daniel Diges i Ana San Martín són uns fantàstics Fantasma i Christine Daaé, sinó que la resta del repartiment sap estar a l'altura d'una partitura que és gairebé operística, amb un Miquel Tejada que dirigeix amb molta solvència l'orquestra.

La història ja la coneixen (porta 40 anys ininterromputs a la cartellera londinenca, té versions cinematogràfiques...), però parla d'un teatre parisenc, al segle XIX, posseït per una mena de "fantasma", que no és sinó un geni frustrat, desfigurat, que s'enamora d'una corista, la Christine, i que farà tot el que sigui perquè sigui ella la que estreni la seva obra mestra. Una versió menys edulcorada de La bella i la bèstia.

Quan L'amor venia amb taxi abaixa el teló, quan la companyia ha trobat una solució a una de les trames de l'obra, quan la funció està ben amunt, tot i portar gairebé dues hores i mitja al teatre, una espurna de tristesa se'ns apareix, perquè ens hauríem estat una hora més contemplant un espectacle rodó, divertit, rigorós, musicalment deliciós, i amb unes interpretacions de traca. Hauríem volgut demanar a la companyia de la parròquia de la Nostra Senyora de la Llum quina obra fan l'any que ve, si pensen assajar els dimarts, com sempre, qui farà de protagonista, si el tramoista tindrà, finalment, un paper, què ha passat amb els que havien de marxar a Sevilla. Com en les millors obres, aquests personatges passaran a formar part de les nostres vides.

La Cubana ha aconseguit crear una icona a través d'un mecanisme que fa molts anys que exploten, que no és altra cosa que parlar de teatre des d'un escenari. Fa 40 anys que es dediquen a això. I ho porten a terme, a més, executant un homenatge brillant a tota la gent tocada pel verí del teatre, tots els aficionats que, setmana rere setmana, es reuneixen per muntar una obra que representaran un dia. Això és L'amor venia amb taxi, la immersió en una companyia amateur que, després de fer Els pastorets, decideix fer front a l'últim èxit de Rafael Anglada, la peça que dona títol al muntatge.

Entre l'Ivánov de Txékhov que va muntar Àlex Rigola a la sala Fabià Puigserver i El mestre i Margarita de Bulgàkov que acaba d'estrenar a la mateixa sala han passat vuit anys. Aleshores, el director barceloní va canviar de rumb i va inaugurar una nova manera de fer, amb els intèrprets que es deien pel seu nom, sense vestuari, tot molt proper, cosa que l'ha portat a conquerir cims impressionants, com els muntatges de Vania i Glengarry Glen Ross, per citar-ne només dos. Amb la versió de la novel·la de l'autor rus fa una obligada passa enrere, amb picades d'ullet a aquell meravellós Ivánov (quilos de confeti), però més a prop del Rigola d'una altra època.

Això no és bo ni dolent. És el que és. El director juga amb material molt complex, amb dos plànols temporals (el Moscou dels anys 30 del segle XX i la Jerusalem de Crist), infinitat de personatges i la necessitat d'esprémer la imaginació al màxim, perquè el protagonista no és ni el Mestre (Nao Albet) ni la seva estimada Margarita (Laia Manzanares), sinó Woland (Francesc Garrido), un estranger acabat d'aterrar a Moscou i que és ni més ni menys que el diable.

Convertir-te en un dolent de manual quan ja tens 80 anys després d'encarnar el protagonista de la lacerant El pare de Florian Zeller és una cosa a l'abast de molt pocs actors. I més quan es tracta de donar vida a un home, Roald Dahl, que és en l'imaginari de moltíssima gent com aquell autor que els va fer passar una infantesa esplèndida a través dels seus contes estrambòtics i abassegadors. Però no tots els escriptors han de ser bellíssimes persones. I Josep Maria Pou fa més de 50 anys que puja als escenaris per regalar-nos personatges memorables.

Gegant ens fa recular a primers dels anys 80 i ens col·loca a la casa de Dahl a Buckinghamshire quan està enllestint Les bruixes i just en el moment en què ha esclatat una polèmica arran d'un article en què compara els israelians amb els nazis. En escena, hi tenim la seva dona Liccy (Victòria Pagès), el seu editor anglès Tom Maschler (Pep Planas) i la cap de vendes de la seva editorial nord-americana Jessie Stone (Clàudia Benito), tots decidits, en major o menor grau, a convèncer-lo perquè demani disculpes, la qual cosa transformarà l'obra en una batalla dialèctica de primer nivell. I que tant Pou com Benito, Pagès i Planas saben resoldre de manera brillant.

El desenvolupament de la 'Trilogia del lament' ha estat una de les experiències teatrals més engrescadores de l'última dècada i mitja en aquest país, especialment perquè hem vist com un autor, actor i director, Jordi Oriol, anava desplegant tot el seu potencial escènic i textual. Va utilitzar les trames shakespearianes ('Hamlet', 'La tempesta' i 'Macbeth') com a coartada per exhibir-se. A cada nova proposta, anava una mica més enllà. Com hem d'assumir, doncs, 'Reiterat rei tarat', obra creada a partir del 'Rei Lear'?

D'entrada, és una peça a part, una mena d'addenda a la 'Trilogia', en la mateixa línia de les anteriors, però Oriol no es dirigeix i no és el protagonista. Compta, respectivament, amb Nao Albet i Lua Amat. Ella, vestida com a Cordèlia, la filla petita de Lear, l'estimada i obligada a exiliar-se a França, assumeix el repte de transmetre la història. Oriol apareix en escena com a monarca a mitja funció, a les acaballes de l'obra original, ja boig i desposseït dels honors reials. Sempre a mercè de Cordèlia, cosa que també allunya 'Reiterat rei tarat' de la 'Trilogia': ell no marca el pas, sinó ella.

Diuen que la gent normal, quan puja a un tren, prefereix anar en el sentit de la marxa, mentre que el bon historiador s'asseu a contramarxa, cosa que seria aplicable a qualsevol art. El fàcil és ser complaent, carregar les tintes contra els més joves o els més vells, els d'aquí o els d'allà, mirar endavant i acontentar-se amb el paisatge. El complicat i arriscat és observar el teu entorn proper i ser capaç d'emetre un veredicte punyent, irreverent, mordaç, sense abocar tones de porqueria en contra de ningú llevat de contra tu mateix.

I això, entre moltes altres coses, és el nou espectacle de Berta Prieto, una artista nascuda a finals del segle XX que ha decidit que si té una pistola a les mans, l'ha de disparar.

L'argument és fàcil: l'ascens i caiguda d'una escriptora que va ser un mite, que alhora és utilitzada per altres artistes com a font d'inspiració. La tindrem a ella de petita, de jove i quan s'acomiada després d'haver decidit que és molt millor ser beneita que utilitzar el cervell. I també gaudirem de la directora de cinema que, més tard, roda la vida de la seva heroïna.

Que a Las Huecas els agrada plantejar-se grans temes ja ho sabíem. Que els agrada disfressar-se, també. Però que arribarien a clonar-se per aixecar el seu tercer espectacle, no. Tampoc que serien capaces de disparar a sang, sense contemplacions, contra totes i cadascuna d'elles mateixes, fins al punt de posar en dubte la seva existència com a col·lectiu. El talent d'Andrea Pellejero, Júlia Barbany, Esmeralda Colette i Núria Corominas no té límits, almenys a nivell creatiu.

'De l'amistat' no enganya. Va d'això. Quatre artistes amb nom i cognom analitzen si són amigues de debò. Es van conèixer abans de formar un col·lectiu, però sempre han treballat plegades. És autèntica, aquesta fraternitat?, es pregunten. Al darrere, sembla que no hi ha res més que l'experiència personal. Però hi ha molta teca extra i, sobretot, una nova crítica al sistema. És l'amistat l'únic que queda lliure de tota normativització?