Les millors exposicions de Barcelona

De què va? Miró va fer 7 viatges als Estats Units entre els anys 40 i els anys 60. “Durant aquells viatges, Miró no parlava anglès, i els artistes amb qui va fer amistat no sabien castellà ni català. Per tant, la conversa entre Miró i EUA va purament artística”, diu Matthew Gale. Ell és el comissari de l’exposició Miró i els Estats Units que la Fundació Miró, en el marc del seu 50è aniversari, dedica a la relació de l’artista amb aquest país que, durant la dictadura franquista, era un far de llibertat creativa. 

Per què hi heu d'anar? A l’exposició no hi ha únicament obres de Joan Miró, sinó de tots aquells creadors amb qui l’artista va mantenir intercanvis, admiracions i converses. La mostra investiga la reputació internacional d’un dels artistes més universals de casa nostra, ens revela les connexions de Miró amb figures com Mark Rothko, Robert Motherwell, Lee Krasner o Helen Frankenthaler i ens confirma que l’abstracció americana va trobar en Miró un predecessor. També es dedica un espai als gravats de l’Atelier 17, el llegendari taller de Stanley William Hayter a Nova York, on Miró va coincidir amb artistes com Alice Trumbull Mason o Louise Nevelson.  

De què va? Com era Picasso com a pare i a l’artista François Gilot com a mare? La resposta completa, amb les seves llums i ombres, només l'han coneguda dues persones al món: Paloma Picasso i el seu germà Claude, que va morir fa dos anys. Ara el Museu Picasso intenta explicar aquesta història familiar al món, a través d’una exposició comissariada per la filla de l’artista i administradora de la Successió Pablo Picasso, juntament amb Emmanuel Guigon, director del museu. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir perquè Picasso deia que “a l’estudi només hi poden entrar nens i animals, els adults cal fer-los fora perquè ho trenquen tot”, en una època en què el caos, la creació i la felicitat infantil impregnaven l’ambient del seu dia a dia a La Galloise, la casa de l’artista i Françoise Gilot a Vallauris, al sud de França. L'exposició inclou peces excepcionals com pintures, escultures i joguines creades per l’artista, així com pintures i dibuixes de Françoise Gilot que s’exposen per primera vegada a l'estat espanyol. 

De què va? “Matxacar a Hitler gràficament”. Aquest va ser l’encàrrec que el Ministeri d’Informació britànic va fer a l’artista català Mario Armengol l’any 1940, quan el van contractar com a caricaturista. Les paraules les posa Plàcid Garcia-Planas, cap de la secció Internacional de La Vanguardia i comissari de l’exposició Tinta contra Hitler juntament amb Arnau Gonzàlez i Vilalta. La mostra ens acosta a aquesta figura desconegudíssima que va convertir-se en l’únic artista català i espanyol en col·laborar massivament en la propaganda dels aliats durant la Segona Guerra Mundial. 

Per què hi heu d'anar? Armengol varia d’estil, de personatges, de traços i de colors, com si ell sol fos dues o tres persones. “És un ninotaire a la recerca dels seus ninots”, diuen els comissaris. Algú que havia de trobar ràpidament el seu estil i havia de dibuixar per arribar a països llunyans i connectar amb maneres de veure el món diferents de la seva. Rere la tinta hi ha influències de David Low i Stephen Roth, dos cartoonists amb qui va fer amistat, però també s’hi veu la tradició de l’humor gràfic català d’En Patufet, L’Esquella de la Torratxa, Papitu o El Be Negre, de la qual Armengol es sentia hereu. 

De què va? Helen Levitt va ser, paradoxalment, una de les fotògrafes més famoses i alhora més desconegudes del panorama fotogràfic dels Estats Units del segle XX. Comparable a artistes com Henri Cartier-Bresson o Walker Evans —grans inspiracions per a ella i, també, amics—, la diferència que li va restar visibilitat va ser que mai no es va preocupar de fardar d’ofici i era molt recelosa de la seva intimitat.

Per què hi heu d'anar? La Fundació Mapfre KBr obre l’obturador per retre-li un homenatge i revertir la falta d’exposició d’aquesta gran autora amb la primera exposició d’Helen Levitt (1913-2009) que parteix de la totalitat de la seva obra i dels seus arxius, només recentment oberts a la consulta pública. Es pot veure des del 24 de setembre fins a l’1 de febrer. 

De què va? Sota la mirada poètica de Cristina Iglesias, una de les artistes més internacionals i respectades de l’escultura contemporània, La Pedrera es converteix en un bosc laberíntic de parets vegetals i llacs encantats.

Per què hi heu d'anar? La nova exposició, organitzada per la Fundació Catalunya La Pedrera, segueix la tendència que ha unit les mostres d’aquest edifici de Gaudí els darrers mesos: la de convidar un creador a dialogar amb el geni modernista a través de nous llenguatges artístics. Aquesta vegada, Iglesias ha convertit els espais de Gaudí en un recorregut gairebé hipnòtic per materials, textures i ombres que juguen amb la idea d’habitar l’espai.

De què va? A través de l’escultura, la fotografia, el vídeo o el dibuix, l’artista barceloní Toni Giró rastreja la realitat amb una mirada crítica i sovint irònica per assenyalar els límits i possibles punts de fuga de la contemporaneïtat. Des de mitjans dels anys 90, quan es va donar a conèixer, la seva obra ens convida a reflexionar sobre la fragilitat de la construcció de sentit, donant importància a la materialitat alhora que s’empelta en un discurs d’arrel poètica que no defuig de les implicacions polítiques.  

Per què hi heu d'anar? Ara, i fins al 15 de març de 2026, Espais Volart acull l’exposició Sòlid que es fon en l’aire, una mirada retrospectiva que posa de manifest la reivindicació del gest escultòric davant la desmaterialització del món contemporani que ha fet l’artista al llarg de més de tres dècades. En aquesta mostra, les obres no es presenten de manera cronològica sinó per afinitats entre elles, posant en joc la multiplicitat de sentits.

De què va? La Fundació Joan Miró va donar el tret de sortida a les celebracions del seu 50è aniversari el passat 10 de juny. El primer pas d’aquesta gran commemoració va ser l’obertura de l’exposició La poesia acaba de començar, que repassa la història de la institució i expressa la visió oberta i poètica que Miró tenia de l’art.

Per què hi heu d'anar? La Fundació Joan Miró proposa una exposició retrospectiva que repassa mig segle d’activitat, però que també qüestiona com s’ha construït la seva història i quin paper pot jugar en el futur. La mostra parteix d’una idea clau: la Fundació no va començar realment el 1975, sinó que és el resultat d’un recorregut més llarg que s’inicia molt abans i que està estretament vinculat amb la Transició i l’obertura democràtica. 

De què va? La Fundació Foto Colectania acull aquesta reflexió crítica sobre el paper de la fotografia en les cultures digitals. Comissariada per Jon Uriarte, la mostra reuneix obres de 14 artistes internacionals que investiguen com les imatges digitals, lluny de representar el món físic, creen i estructuren els espais virtuals en què vivim.

Per què hi heu d'anar? L’exposició examina la desorientació contemporània provocada per la hibridació entre allò físic i allò digital, a través d’entorns com videojocs, xarxes socials, cotxes autònoms, exploració espacial o mapes en línia. Davant d’una tradició visual orientada a trobar un destí, molts artistes proposen avui el perdre’s com una estratègia crítica davant un món hiperconnectat.

De què va? L’exposició Chris Ware. Dibuixar és pensar és la primera gran retrospectiva dedicada a l’autor nord-americà, del 3 d'abril al 9 de novembre al CCCB. Ware és reconegut per revolucionar el llenguatge del còmic: ha sabut capturar sobre el paper l'arquitectura emocional, social i política dels humans amb una meticulositat gràfica única.

Per què hi heu d'anar? La mostra ofereix un recorregut per la seva trajectòria a través de més de 350 peces, incloent esbossos, pàgines originals, maquetes i objectes. Entre les obres destacades hi ha Jimmy Corrigan, el nen més llest del món (2000), una novel·la gràfica considerada una fita del gènere per la seva narrativa fragmentada i emotiva, inspirada en la seva relació amb el seu pare (quasi inexistent).

De què va? Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges. Ara, el museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en l’entorn visual de l’artista amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.  

De què va? Pregàries de resistència recull més de 25 anys de trajectòria de Carlos Motta, un artista que explora el cos i la dissidència sexual com a formes de protesta política. La mostra inclou des dels seus primers autoretrats fotogràfics fins a les seves performances i videoinstal·lacions més recents, creant un recorregut per la seva evolució artística i temàtica.

Per què hi heu d'anar? Per qüestionar la visió eurocèntrica de la història, la colonització i el paper de la religió com a eina de control. Establert a Nova York des dels anys noranta, el treball de l'artista tracta la política del gènere, la sexualitat i la crisi del VIH/sida.

De què va? Com dissenyarem, ara que cada vegada hi haurà més escassetat de matèries primeres? La nova exposició permanent del DHub intenta respondre aquesta pregunta. Sota el nom ‘Matter Matters. Dissenyar amb el món’, la comissària Olga Subirós fa un recorregut pel passat, el present i el futur de la matèria, des de l’extractivisme colonial al moment de crisi climàtica actual. 

Per què hi heu d'anar? La mostra aglutina, en una superfície de 1.000 m², més de 700 peces de creadors nacionals i internacionals. Algunes peces són de rabiosa actualitat, i d’altres són peces de les col·leccions històriques del Museu del Disseny: la idea és que entre elles hi hagi un diàleg per explicar com el disseny ha estat un agent clau en les transformacions que ha patit el món des que els humans vam començar a fer-nos-el nostre. 

De què va? El Museu d’Arqueologia de Catalunya és un d’aquests espais que els barcelonins tenim oblidats i en els quals només pensem quan ens els topem de cara si sortim a fer una volta per Montjuïc. Però el MAC fa uns anys que treballa per recuperar l’esplendor de l’edifici del 1929, i ara han renovat la seva exposició permanent fent-la brillar al màxim per convertir-se en un museu de visita obligada. 

Per què hi heu d'anar? Per veure més de dos-cents objectes (alguns dels quals constitueixen veritables tresors de l'arqueologia nacional i de la península Ibèrica) en un espai de 1.000 m², que ens mostren l’Imperi Romà com la primera societat globalitzada d'Occident