Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

La Macabéa és d'aquells personatges literaris que, un cop passes pel seu costat, no els pots oblidar mai. Aparentment tòtila, habitant del present, però amb un passat funest, sobreviu amb un somriure a la boca i unes ganes terribles de viure. Va sortir del cap de Clarice Lispector per fer-nos patir sense malícia. I per oferir al món del teatre, ara que tothom adapta novel·les, una història que ja trigava a pujar a un escenari.

És clar, ha hagut de ser una directora i dramaturga jove, Diana Dibau, l'encarregada de cometre la gosadia de sortir del carril central per regalar-nos el muntatge d'una petita novel·la extraordinària, en el qual juga de manera teatral amb les eines que Lispector utilitza literàriament per ficar-se el lector a la butxaca mentre li parla de tu a tu. Per fer-ho possible, Dibau necessitava una bona Macabéa i Anna Claramonte interpreta a la perfecció aquesta noia que vol sortir del pou però no sap per on començar, i que podria ser cosina de la Winnie de Beckett. Ens mira i somriu, i cap fatalitat sembla ser prou gran per eliminar les seves ganes de tirar endavant.

Amb Qui va matar el meu pare Édouard Louis va voler passar comptes amb el seu progenitor, un de tants homes que no va saber entendre el seu fill, i amb els polítics que van abandonar-lo a la cuneta de la vida. És un llibre breu, colpidor, punyent, però alhora una mica desmanyotat, que posa noms i cognoms a ministres, caps de govern i presidents que van fer-li la vida més difícil al pare, mentre l'autor repassa la seva infantesa. La seva virtut és la gosadia.

Com a narració en primera persona, ho té per convertir-se en monòleg teatral. No debades, el mateix Louis el va protagonitzar el 2023 a Temporada Alta, amb direcció de Thomas Ostermeier. Ivo van Hove també l'ha dirigit, amb el gran Hans Kesting, que tenia més cara de pare que de fill, però també ho clavava. Pau Roca s'hi ha atrevit ara a casa nostra (hi ha una dotzena llarga de muntatges del text a Europa) i, estèticament, s'acosta més a Van Hove que a Ostermeier: té un punt oníric, de malson en flashback, dins un espai gens naturalista, amb unes parets i un terra que fan toquera. Louis, en el fons, parla del cos, del cos masegat, del cos maltractat, i Roca converteix la sala en un cos de vellut que demana cura i que atrau mans i mirades.

The phantom of the Opera, segurament l'èxit més esclatant d'Andrew Lloyd Webber, és un musical d'una gran exigència vocal i musical. No pot fer-la qualsevol cantant i/o actor. I d'aquí que haguem d'aplaudir la producció que ha arribat al Tivoli, perquè no només Daniel Diges i Ana San Martín són uns fantàstics Fantasma i Christine Daaé, sinó que la resta del repartiment sap estar a l'altura d'una partitura que és gairebé operística, amb un Miquel Tejada que dirigeix amb molta solvència l'orquestra.

La història ja la coneixen (porta 40 anys ininterromputs a la cartellera londinenca, té versions cinematogràfiques...), però parla d'un teatre parisenc, al segle XIX, posseït per una mena de "fantasma", que no és sinó un geni frustrat, desfigurat, que s'enamora d'una corista, la Christine, i que farà tot el que sigui perquè sigui ella la que estreni la seva obra mestra. Una versió menys edulcorada de La bella i la bèstia.

Quan L'amor venia amb taxi abaixa el teló, quan la companyia ha trobat una solució a una de les trames de l'obra, quan la funció està ben amunt, tot i portar gairebé dues hores i mitja al teatre, una espurna de tristesa se'ns apareix, perquè ens hauríem estat una hora més contemplant un espectacle rodó, divertit, rigorós, musicalment deliciós, i amb unes interpretacions de traca. Hauríem volgut demanar a la companyia de la parròquia de la Nostra Senyora de la Llum quina obra fan l'any que ve, si pensen assajar els dimarts, com sempre, qui farà de protagonista, si el tramoista tindrà, finalment, un paper, què ha passat amb els que havien de marxar a Sevilla. Com en les millors obres, aquests personatges passaran a formar part de les nostres vides.

La Cubana ha aconseguit crear una icona a través d'un mecanisme que fa molts anys que exploten, que no és altra cosa que parlar de teatre des d'un escenari. Fa 40 anys que es dediquen a això. I ho porten a terme, a més, executant un homenatge brillant a tota la gent tocada pel verí del teatre, tots els aficionats que, setmana rere setmana, es reuneixen per muntar una obra que representaran un dia. Això és L'amor venia amb taxi, la immersió en una companyia amateur que, després de fer Els pastorets, decideix fer front a l'últim èxit de Rafael Anglada, la peça que dona títol al muntatge.

Entre l'Ivánov de Txékhov que va muntar Àlex Rigola a la sala Fabià Puigserver i El mestre i Margarita de Bulgàkov que acaba d'estrenar a la mateixa sala han passat vuit anys. Aleshores, el director barceloní va canviar de rumb i va inaugurar una nova manera de fer, amb els intèrprets que es deien pel seu nom, sense vestuari, tot molt proper, cosa que l'ha portat a conquerir cims impressionants, com els muntatges de Vania i Glengarry Glen Ross, per citar-ne només dos. Amb la versió de la novel·la de l'autor rus fa una obligada passa enrere, amb picades d'ullet a aquell meravellós Ivánov (quilos de confeti), però més a prop del Rigola d'una altra època.

Això no és bo ni dolent. És el que és. El director juga amb material molt complex, amb dos plànols temporals (el Moscou dels anys 30 del segle XX i la Jerusalem de Crist), infinitat de personatges i la necessitat d'esprémer la imaginació al màxim, perquè el protagonista no és ni el Mestre (Nao Albet) ni la seva estimada Margarita (Laia Manzanares), sinó Woland (Francesc Garrido), un estranger acabat d'aterrar a Moscou i que és ni més ni menys que el diable.

Convertir-te en un dolent de manual quan ja tens 80 anys després d'encarnar el protagonista de la lacerant El pare de Florian Zeller és una cosa a l'abast de molt pocs actors. I més quan es tracta de donar vida a un home, Roald Dahl, que és en l'imaginari de moltíssima gent com aquell autor que els va fer passar una infantesa esplèndida a través dels seus contes estrambòtics i abassegadors. Però no tots els escriptors han de ser bellíssimes persones. I Josep Maria Pou fa més de 50 anys que puja als escenaris per regalar-nos personatges memorables.

Gegant ens fa recular a primers dels anys 80 i ens col·loca a la casa de Dahl a Buckinghamshire quan està enllestint Les bruixes i just en el moment en què ha esclatat una polèmica arran d'un article en què compara els israelians amb els nazis. En escena, hi tenim la seva dona Liccy (Victòria Pagès), el seu editor anglès Tom Maschler (Pep Planas) i la cap de vendes de la seva editorial nord-americana Jessie Stone (Clàudia Benito), tots decidits, en major o menor grau, a convèncer-lo perquè demani disculpes, la qual cosa transformarà l'obra en una batalla dialèctica de primer nivell. I que tant Pou com Benito, Pagès i Planas saben resoldre de manera brillant.

El desenvolupament de la 'Trilogia del lament' ha estat una de les experiències teatrals més engrescadores de l'última dècada i mitja en aquest país, especialment perquè hem vist com un autor, actor i director, Jordi Oriol, anava desplegant tot el seu potencial escènic i textual. Va utilitzar les trames shakespearianes ('Hamlet', 'La tempesta' i 'Macbeth') com a coartada per exhibir-se. A cada nova proposta, anava una mica més enllà. Com hem d'assumir, doncs, 'Reiterat rei tarat', obra creada a partir del 'Rei Lear'?

D'entrada, és una peça a part, una mena d'addenda a la 'Trilogia', en la mateixa línia de les anteriors, però Oriol no es dirigeix i no és el protagonista. Compta, respectivament, amb Nao Albet i Lua Amat. Ella, vestida com a Cordèlia, la filla petita de Lear, l'estimada i obligada a exiliar-se a França, assumeix el repte de transmetre la història. Oriol apareix en escena com a monarca a mitja funció, a les acaballes de l'obra original, ja boig i desposseït dels honors reials. Sempre a mercè de Cordèlia, cosa que també allunya 'Reiterat rei tarat' de la 'Trilogia': ell no marca el pas, sinó ella.

Diuen que la gent normal, quan puja a un tren, prefereix anar en el sentit de la marxa, mentre que el bon historiador s'asseu a contramarxa, cosa que seria aplicable a qualsevol art. El fàcil és ser complaent, carregar les tintes contra els més joves o els més vells, els d'aquí o els d'allà, mirar endavant i acontentar-se amb el paisatge. El complicat i arriscat és observar el teu entorn proper i ser capaç d'emetre un veredicte punyent, irreverent, mordaç, sense abocar tones de porqueria en contra de ningú llevat de contra tu mateix.

I això, entre moltes altres coses, és el nou espectacle de Berta Prieto, una artista nascuda a finals del segle XX que ha decidit que si té una pistola a les mans, l'ha de disparar.

L'argument és fàcil: l'ascens i caiguda d'una escriptora que va ser un mite, que alhora és utilitzada per altres artistes com a font d'inspiració. La tindrem a ella de petita, de jove i quan s'acomiada després d'haver decidit que és molt millor ser beneita que utilitzar el cervell. I també gaudirem de la directora de cinema que, més tard, roda la vida de la seva heroïna.

Que a Las Huecas els agrada plantejar-se grans temes ja ho sabíem. Que els agrada disfressar-se, també. Però que arribarien a clonar-se per aixecar el seu tercer espectacle, no. Tampoc que serien capaces de disparar a sang, sense contemplacions, contra totes i cadascuna d'elles mateixes, fins al punt de posar en dubte la seva existència com a col·lectiu. El talent d'Andrea Pellejero, Júlia Barbany, Esmeralda Colette i Núria Corominas no té límits, almenys a nivell creatiu.

'De l'amistat' no enganya. Va d'això. Quatre artistes amb nom i cognom analitzen si són amigues de debò. Es van conèixer abans de formar un col·lectiu, però sempre han treballat plegades. És autèntica, aquesta fraternitat?, es pregunten. Al darrere, sembla que no hi ha res més que l'experiència personal. Però hi ha molta teca extra i, sobretot, una nova crítica al sistema. És l'amistat l'únic que queda lliure de tota normativització?