[category]
[title]
A l’estiu, Barcelona bull de festes majors: de Sants a Gràcia, del Poblenou a Horta, cada barri es guarneix amb les seves millors gales i treu a passejar mil expressions de la cultura popular barcelonina. I just quan les banderoles i els envelats encara no s’han despenjat del tot, ja som a les portes de la Mercè, la gran cita festiva de la ciutat. Per parlar de gegants, correfocs, castells i tradicions, entrevistem a l’exdirector de la Casa dels Entremesos i actual vocal de d’actes i activitats d’aquesta institució que conserva i aviva la cultura popular barcelonina. Xavier Cordomí és una veu de referència en el món de la cultura popular i coneix en profunditat la tradició festiva de la ciutat que tant estimem.
Com valoraries l’estat de salut de la cultura popular a Barcelona? Hi ha relleu generacional?
La cultura popular és una part important dels nostres barris i ciutats, a Barcelona té múltiples expressions i està viva. Però la seva base rau en el moviment associatiu i, per tant, està alimentada per l’associacionisme. Hem d’entendre que la cultura popular s’adapta a les necessitats del moment: sempre hi ha hagut manifestacions culturals i aquestes han anat canviant. Voler fossilitzar qualsevol manifestació de cultura popular no és la manera de conservar-la Si avui hi ha gegants i diables és perquè la festa al carrer ha anat en aquest sentit, no perquè els hàgim conservat estàticament des de l’origen dels temps. La cultura popular sempre porta l’adjectiu de “tradicional”. Però la tradició s’adapta al dia a dia.
Com s’han adaptat, les nostres tradicions?
Un exemple són els gegants, que abans formaven part dels entremesos, petites representacions entre seguicis, però que se’n van independitzar i van passar de ser figures majestuoses i aterridores a elements centrals de la cultura popular de tots els pobles i ciutats. O el naixement dels correfocs, que suposa un trencament natural de què entenem com a “diable”, que ja no només és un dimoni sinó un actor que fa una representació on el públic pot participar. O mirem els castellers: han passat de ser una manifestació religiosa de les processons a generar tota una cultura esportiva!
"La cultura popular sempre porta l’adjectiu de “tradicional”. Però la tradició s’adapta al dia a dia"
Tendim a oblidar l’origen religiós de les nostres festes. Això suposa el risc de deixar d’entendre per què les celebrem?
Ara moltes de les nostres celebracions són laiques, però tenen un rerefons religiós. Camuflar aquest origen té una intenció política, no podem obviar que la petjada és important: les nostres festes majors són festes patronals, les celebracions dels sants patrons de cada poble, ciutat o barri. Les festes de Sant Roc, al barri de la Catedral, se celebren des de fa 436 anys perquè era el sant protector contra la pesta. O les festes de la Mercè, també tenen un origen religiós, però ara en queda només l’esquelet. És normal que la festa canviï, però no hem de perdre el perquè fem les coses. Per exemple, l’aspecte més conegut del Corpus és l’Ou com balla, però la festivitat va molt més enllà i està vinculada a altres expressions de cultura popular menys conegudes. Ara, del Corpus se’n diu la Festa de l’Ou com Balla, però també en formen part els gegants, les bèsties i les danses. De fet, les manifestacions més brillants de cultura popular també provenen de la processó de Corpus.
Un tema que està a l’ordre del dia és la “festivalització” de moltes festes de barri, com les de Gràcia, que cada vegada atreuen més gent.
Això no passa només a Barcelona. D’una banda, hem de pensar que sempre s’ha fet així. Ha estat tradicional que la gent d’una comarca es mogués pels pobles del voltant i a Barcelona també ha passat. Però de l’altra, sí que es veu una tendència a “festivalitzar” les festes que prové de la turistificació de la societat. I això fa més de cent anys que passa. Ja el 1902, la Mercè es va nomenar “Festa Major de Barcelona”. Era una acció conscient amb què pretenia que la Mercè —una festa jove, amb només 30 anys— esdevingués la mostra de la cultura popular de tota Catalunya, centralitzant a Barcelona l’activitat cultural, artística i audiovisual del país. Això crea un precedent: la festa passa a formar part del turisme.
I això és motiu de conflicte.
Bé, al final arriben a la festa persones que no són actius de la celebració i la desconeixen, i això pot generar incomoditat als organitzadors. Pot interessar que vingui molta gent i que la festa sigui un èxit econòmicament, però aquesta mateixa gent té la capacitat de transformar-la, canviar els ritus, modificar-los i que no funcionin com cal. Qualsevol festa ritualitzada té unes claus i uns actors que interactuen amb el públic participant, si hi participes com un element aliè pots contribuir a engrandir la festa, però també pots diluir el sentit de la celebració.
Una festa pot morir d’èxit.
Sí, el concepte de festa popular pot generar que l’èxit sigui el que mati la mateixa festa. No que la mati del tot, però sí que la transformi radicalment… al final, les festes no les mata ningú, sinó que moren per diversos motius. Quan un poble es queda sense veïns, per exemple, quan el públic de la festa envelleix i no hi ha força per continuar, etcètera. I amb festes més recents, de curta tradició, també pot donar-se quan la comunitat o els organitzadors decideixen deixar-ho córrer. Sovint, passa que el mateix agent que abans era partícip de la celebració se’n desentén, perquè aquella festa ja no el representa. Passa amb festes grans, però també amb festes tradicionals d’arrel que acaben convertint-se en “festivals de tradició”, on l’important no és viure la festa sinó simplement “anar-hi” i poder dir que hi has estat.
Les festes no les mata ningú, sinó que moren per diversos motius.
A Barcelona tenim festes famoses i plenes a vessar de gent, però també de molt desconegudes. Quines són les teves preferides?
Tenim festes petites però amb gran valor. Un exemple són les festes de Sant Roc de la plaça Nova: són les més antigues de Barcelona, al costat de la Catedral, i encara força desconegudes. Possiblement és per això que han sobreviscut 436 anys: són senzilles, íntimes i vulnerables. Es fan en clau comunitària: tothom hi és benvingut, però si no hi ha “èxit massiu” tampoc passa res. Aquesta seria la definició de festa popular: una festa feta per una comunitat, viscuda i gaudida per aquella comunitat. En ple barri Gòtic, envoltada de milers de turistes, encara es pot mantenir aquest esperit de barri i d’essència de ciutat. Potser no tenen gaire difusió i això ja està bé, perquè permet descobrir-les des de la sorpresa, i no des de la convocatòria.
Què vols dir?
Descobrir una festa a Barcelona que encara conserva essència de poble és més interessant que no pas una gran convocatòria, però una part de la màgia és arribar-hi sense esperar-t’ho. A un festival hi vas amb entrada i agenda; la festa, en canvi, té el potencial de la sorpresa. Aquesta capacitat de sorprendre és la seva essència.
"Barcelona ha estat una gran creadora, exportadora de models festius, però també una important recicladora"
Durant anys has dirigit la Casa dels Entremesos, entitat de la qual encara en formes part. Per què és necessària una institució així?
La Casa dels Entremesos no neix d’una necessitat immediata, sinó d’un procés llarg. A finals dels anys 70 i inicis dels 80, amb la revifada de la cultura festiva i la democràcia, van sorgir molts col·lectius i es va crear molta imatgeria festiva (gegants, bestiari…). A Ciutat Vella, sobretot gent jove, es va dedicar a recuperar i reinventar manifestacions festives antigues, dotant-les de noves expressions. El procés va generar un gran parc de figures, difícil de guardar, i la necessitat de magatzem va acabar convertint-se en la creació d’un espai viu: no només per guardar, sinó també per exposar, crear i assajar El 2010, després de 30 anys de reivindicació, vam obrir l’actual edifici, que recupera el nom d’un antic espai medieval. Avui la Casa acull més de 50 figures (gegants, bestiari, capgrossos, nans…), però també ofereix activitats culturals (llibres, tallers, cursos, assajos). És, alhora, museu i centre d’activitat de les entitats de cultura popular.
Quines són les bèsties més singulars que hi trobarem? Quines són les teves preferides?
Ostres, jo no em voldria posicionar! Entre les peces destacades hi ha els gegants de Sant Roc, els més antics que es conserven a Barcelona; l’Àliga de la Ciutat; la Tarasca; el Lleó; o la gegantona Laia, que només surt per Santa Eulàlia. Cadascuna té el seu valor, la seva història i el seu encant, especialment les vinculades als barris de Ciutat Vella.
D’entrada semblaria que si vols tradició hagis d’anar a comarques, però ja has demostrat que no.
És clar! Barcelona, de fet, ha estat una gran creadora, exportadora de models festius, però també una important recicladora. I això què vol dir? Doncs que el que veiem a les comarques també ha passat o passarà a Barcelona: s’hi han creat festes, s’han importat expressions de cultura popular, les hem adaptat o les hem transformat. El cas de la Mercè n’és un exemple claríssim.