[category]
[title]
La darrera cosa que s’ha de fer quan escrius un text periodístic és incrustar batalletes personals –sobretot quan siguin irrellevants al tema, que és el 99% de les vegades. Però l'ocasió em toca massa de prop per a no fer-ho: dels 13 als 18 anys em vaig barallar amb ma germana gran pel privilegi de fer servir l’equip musical. Ella tenia els seus discos de Milli Vanilli, Kylie Minogue i sobretot Jason Donovan; jo, els meus de Guns N’ Roses, Maiden i Bowie. "L’equip me’l van regalar a mi, però com que tu escoltaves ‘música en teoria bona i guai’ i jo púrria d’adolescents, el vas monopolitzar". M’ho va recordar amb certa amargor no fa massa, quan li vaig explicar que m’havia assegut a entrevistar l’estrella pop australiana Jason Donovan (en la darrera resposta de l'entrevista, la batalleta esdevé rellevant).
Donovan, per si a algun lector jove se li escapa, l’any 1989 era potser la persona més famosa del món en el calaix de la cultura pop occidental: el culebrot Veïns i els seus discos de pop ballable produïts per Stock Aitken Waterman l’havien fet tan conegut entre iaies com entre adolescents. I això és ser MOLT famós. En cada habitació de cada nena de 15 anys hi havia, pel cap baix, un pòster del querubí australià d’abdominals cisellades, somriure lluminós i tupè tintinesc (o mullet, segons l’any).
Potser una part dels seus antics fans no ho saben, però en els darrers 30 anys, després que la carrera de teen idol s'esgotés, Donovan es va llaurar una trajectòria com a actor de teatre musical, protagonitzant fites com Joseph i l’increïble abric en technicolor (1991) o Sweeney Todd (2006). I ben aviat aterrarà a Barcelona per reprendre el primer musical de la seva carrera: del 23 d’octubre al 2 de novembre, al Teatre Coliseum interpretarà l’icònic Frank-N-Furter en el no menys icònic musical-rock The Rocky Horror Show (Richard O’Brien, 1973).
Directe des del West End, les úniques 13 funcions a Barcelona –una ciutat que estima el Rocky Horror– prometen ser una festa grossa: tenim una carismàtica estrella pop amb el cul pelat d’interpretar el transvestit del planeta Transsilvània Transsexual, una banda en directe per a un dels repertoris de musical més disbauxats de la història, i un conte subversiu ple de sexe, humor, terror i rock’n’roll que fa 50 anys que perviu. Seiem a parlar amb un Donovan amabilíssim i comunicatiu a l'Hotel Casa Fuster.
Com és això de cenyir-se les lligacames de Frank-N-Furter un cop més?
Mai he deixat de ser Frank-N-Furter. Aquest és el tema! M'encanta venir a Espanya i Barcelona, i veure la reacció de l'audiència! I sí, ja ho saps, gaudeixo del xou, m'escanta el personatge. El millor de tot és que faig dues setmanes aquí, dues més per allà... entro i surto del personatge, i això fa que no m'avorreixi. És un xou curt, i per sort l'audiència d'Espanya del Rocky Horror Show és molt entusiasta, perquè de fet a Espanya sou una bona part del xou!
El 1998 encara tenia un grapat de problemes per arreglar
Vas assumir el personatge per primer cop el 1998. M'imagino que ha de ser molt diferent interpretar un personatge tan extrem amb 31 anys que fregant la seixantena.
És clar. I en certa manera és una cosa positiva. Soc una persona diferent. Ja no pateixo tant ni tinc tanta ansietat com aleshores. El 1998 encara tenia un grapat de problemes per arreglar. Frank-N-Furter per mi té caducitat. Arribarà un moment en què semblaré massa fràgil, al cim d'aquelles sabates de tacó. Però de moment, tenir una mica d'història al darrere i haver viscut molt ajuda a la credibilitat del personatge i a l'autenticitat de l'actuació. Em sento més afinat ara que abans: canto i actuo millor i em sento molt còmode a l'escenari. Sincerament, crec que faig una bona actuació.
Portes més anys fent musicals que no pas d'estrella pop. Et deus sentir còmode en l'ofici.
La base de tota la meva feina és ser un actor. El meu pare era un actor, i després jo vaig tenir molt d'èxit com a estrella del pop al Regne Unit, Espanya i Europa. El teatre musical combina aquestes dues coses. Joseph i l’increïble abric en technicolor va ser important per a mi. Però al Rocky Horror encaixo com un guant; perquè actuo i alhora soc una estrella del rock cada nit. És fantàstic!
Hi ha algun altre musical que voldries fer?
M'agrada Cabaret. Em puc veure fent un xou com aquest. Vaig fer Sweeney Todd fa molts anys, vaig gaudir molt fent el personatge. M'agrada molt el cantó fosc dels personatges. No cal que sigui el dolent, però a vegades és divertit no ser l'heroi tota l'estona.
Tens un vessant de cinema de terror. Vas sortir en un parell de films de terror, segons diu la teva wikipedia. Un amb el còmic Rick Mayall, el d'Els Joves!
Era terrible! No val la pena ni mencionar-ho! Aquella pel·lícula no està ni acabada! És curiós que ho mencionis!
Home! Però la veu narradora era la Marianne Faithfull i actuaves amb en Rick Mayall! No està gens malament!
Canviem de tema, haha.
Quan vas començar la teva carrera musical, amb Stock Aitken Waterman, quants anys tenies? 19, 20?
Era el 1989. Quan vaig deixar Veïns, jo devia tenir uns 21 anys. 1990 va ser el meu gran any. Treballar amb Stock Aitken Waterman era fer-ho amb els grans productors musicals de finals dels vuitanta.
Com era ser tan jove i treballar amb pesos pesants com ells? Quina mena de relació hi tenies?
Estava en el seu poder. Tot i que ells tenien molt per guanyar, treballant amb mi, perquè jo venia d'una una audiència massiva amb Veïns. Em feien falta grans cançons, i en aquell moment ells feien les millors cançons del món per a artistes com jo. Però tot va acabar ple de frustracions: el procés que feien servir per gravar era molt ràpid, i jo no hi afegia gaire input artístic. Perquè no tenia el coneixement ni la musicalitat que tinc ara. En el seu moment va funcionar, però l'èxit sempre té un aspecte de frustració. Em volia rebel·lar contra aquella imatge, però quan miro enrere i veig cançons com Too Many Broken Hearts o Sealed With a Kiss em sento afortunat. Perquè és la banda sonora de la vida d'un públic que encara és aquí fora, independentment de com jo hagi viscut el procés de fer-la. I això és un regal. Encara avui m'aixeco, canto aquelles cançons i em sento molt feliç.
Estava en el poder de Stock Aitken Waterman, tot i que ells tenien molt a guanyar, treballant amb mi
T'ho pregunto perquè en una entrevista amb The Guardian del 2016, com a cita literal, deies que no hi havia connexió emocional entre els teus vells èxits i jo. Encara et sents així?
Si vaig dir això, és el context que fa semblar que me la bufin els meus èxits musicals. Suposo que la no connexió emocional tenia més a veure a què jo no tenia una gran contribució en el procés artístic. Però afirmar de manera taxativa que no aprecio ni vaig tenir experiències meravelloses amb aquells discos, aleshores i ara, no és acurat. Hauria de veure tot el context. Stock Aitken Waterman tenien fama de ser una màquina de fabricació d'èxits, una línia de producció. I funcionava. No pots discutir el seu èxit. Però arriba un moment en què si no comences a tocar en directe i a contribuir en la música, s'esgota el temps.
La gent perdia el cul per treballar amb ells. Fins i tot icones del heavy metal com Judas Priest van fer-ho.
Donna Summer, Rick Astley, la Kylie, Bananarama, Cliff Richard, tots eren artistes d'aquella època d'un perfil molt alt. Stock Aitken Waterman es posaven molt a la defensiva a l'hora de suggerirnos que féssim música pop que la gent pogués gaudir, no pas analitzar. Però tenien raó. Però la frustració per mi passava per coses com aquesta: mai escoltava la cançó abans d'anar a l'estudi a gravar, i per això ho trobava molt difícil. Perquè aleshores em costava agafar les coses. Un cop ho havia fet, era capaç de fer una interpretació més polida. Torno a escoltar aquells discos i penso que podria haver fet una feina millor. Però no discuteixo l'èxit o l'emoció. M'han donat una gran vida i n'estic molt agraït. No soc ric ni de lluny, però he pogut comprar una casa i tenir certa tranquil·litat.
Estàs en procés de fer música nova o regravar-ne d'antiga?
No crec que faci falta. No sóc la Taylor Swift. Ja saps, allò de la versió de la Taylor o la versió d'en Jason. No sé si per mi això ara seria rellevant. Però sí que podeu venir-me a veure cantar aquestes cançons en viu. Faig els meus xous i tours!
Troye Sivan o Sabrina Carpenter són noves estrelles pop i no estan en una longitud d'ona massa diferent del que feies. Et sents reivindicat?
Reivindicat potser és una paraula massa grossa, però escolta... La música popular és cíclica, tot torna. I potser tens raó, la Sabrina Carpenter és pop i no té res de dolent. Mira els anys vuitanta, en què el pop era massiu, i mira com era tot d'acolorit i lluminós. I després veus els noranta: Nirvana, Oasis, tothom estava emprenyat! Tot té el seu espai, però quan surto i toco en festivals dels vuitanta, és pura alegria! Tothom va disfressat, semblen Freddie Mercury, o Mr T de l'equip A.
Com et vas sentir vers la indústria musical, quan va arribar l'onada de rock abrasiu dels noranta?
Em va encantar! Del tot. Cada acció té una reacció. Nirvana, Smashing Pumpkins, totes aquestes bandes es rebel·laven contra la dècada neta. M'encanta Nirvana! El meu problema als anys 90 és que vaig comprar el grunge!
Es rebel·laven en contra d'una escena de la tu n'eres una petita part.
Potser tens raó. Has de mirar on era el món en termes polítics. No sé ben bé d'on va sortir Smells Like Teen Spirit, però ho va canviar tot.
El meu problema és que als anys noranta vaig comprar el grunge
Quina música escoltaves quan vas començar a gravar discos?
Escoltava de tot! Creixent? Molta música australiana, David Bowie, Heaven 17, New Order. Tears for fears, Queen, els Beatles. De tot. I el més estrany és que avui res d'això no importa. A tothom li agrada tot! A través del telèfon hem descobert que vivim tots en el mateix planeta! No és una meravella, això?
A tothom li agrada tot. Però no creus que si a tothom li agrada tot, anem cap a la uniformització de la música?
Quants anys tens?
47.
Potser t'estàs fent massa vell! Potser necessites escoltar més la gent jove, perquè són els que tenen la paraula ara. És molt fàcil per la gent de la nostra edat dir que "això ja no és el mateix que quan érem joves". El que més m'agrada de la vida és anar a un concert de l'Olivia Rodrigo! Crec que a traves de l'streaming i el mon digital les barreres ja no són tan significatives i difícils de superar que quan jo creixia, i mon pare només escoltava John Denver i jo Duran Duran i queen o la ELO.
Per cert, vas conèixer la teva parella i mare dels teus fills fent el Rocky Horror, oi?
Vaig conèixer l'An el 1989 quan giravem amb el xou, ella era regidora d'escena. Estic molt agraït que aquest xou ens hagi ajuntat. I aquesta és una altra raó per mantenir que és una part molt especial de la meva vida.
El concepte de 'ser guai' no existeix. És una collonada
I suposo que és molt més guai fer de Frank-N-Furter que no pas de Josep fill de Jacob i la seva jaqueta de coloraines, oi?
Depen de què consideris guai. Què es guai, per a tu? El Rocky Horror? Hi estic d'acord, però si una cosa he après en la meva vida és que 'ser guai' no és res. Allò guai no existeix. És una ximpleria. Ser guai es una collonada. Tot depèn del que tu vulguis ser! Potser a tu no t'agrada, però a un pilot de nens sí! El concepte de 'ser guai' és una collonada.