Els 50 millors restaurants de Barcelona

De què va? L'Stefano Balis (grec, ex Bardot, Rilke, Informal) i en Jordi Fenoll (elxà, ex Dos Pebrots) capitanegen el Margarit, un restaurant de base grega que juga amb l'amplitud culinària de la Mediterrània i els plats de la carta d’arrel tradicional hel·lènica s’executen amb capes personals, girs imaginatius i molta tècnica. Els punts en comú que troben els dos xefs entre els seus extrems del Mediterrani sorgeixen de manera orgànica.

Per exemple? Dos que valen molt la pena: la 'tarama' -una cosina llunyana de la brandada de bacallà que els nois elaboren amb ous de bacallà en salmorra, molla de pa i suc de llimona, i que acompanyen amb dauets de remolatxa i pols de pa de garrofa. I la 'fava': un cosí llunyà de l’hummus fet amb pèsols grocs, i acompanyat de bacoreta en salaó, tomàquet sec i fulles de tàperes. El xai palestí amb iogurt i herbes ens deixa directament sense paraules. El marinen amb taronja, el bullen a baixa temperatura i és pura mantega càrnia. 

De què va? Torna l’espectacle on hi hagué el Tickets. El restaurant que va inaugurar el Paral·lel com a meca de l’alta cuina moderna de Barcelona torna a funcionar amb la direcció dels germans Iglesias i personal de cuina vinculat a l’ecosistema Michelin que s’hi va crear. L’espectacular disposició del restaurant no ha canviat, i veure els trenta professionals d’alta gamma en acció segueix essent un xou

I què s'hi menja? El dirigeix el xef Oliver Peña, un bullinià de pro –la seva anterior feina va ser com a xef executiu d'Enigma, i ha passat per 41 º o Hacienda Benazuza– exerceix una cuina que és molt més efectiva que efectista, amb una exhibició de tècnica i creativitat on es percep un creixement orgànic i ganes foragitar la pressió i cotilles de l'alta cuina a còpia de gaudir. Quan tastes meravelles com el flautí de vedella les notes sobren: una barreta de pa buida, coberta per un filet de vedella, on l'afegitó de greix de vaca fa la sensació de menjar una mitjana a la brasa en un snack. O unes sardines arrebossades amb salsa tàrtara i pernil ibèric que et transporten directes a la millor hora de berenar de la teva vida. 

De què va? Casa Luz, el restaurant que en Tomàs Abellan va obrir el 2021, ha assolit un grau de maduresa envejable. El que va començar com a un spin-off del seu germà gran, el Bar Alegria, s'ha convertit en una ferma realitat de cuina d'autor amb esperit mediterrani i barceloní, que basa la seva oferta en una cuina subtil i sense efectismes però carregada de personalitat. Fa honor al seu nom: situat en un terrat de la plaça Universitat, les vistes i l'espectacle de llums i ombres quan es pon el sol emocionen (i la cuina, també). 

Per exemple? Us recomano el menú degustació, de grandiosa qualitat-preu. Començant des d'uns entrants inspirats en el vermut –com uns musclos en escabetx de pastanaga, o una torrada amb anxova del cantàbric amb mantega fumada– i que s'eleva amb plats plens de força, com una rajada amb patates i suquet de peix de roca, o el seu ja icònic tàrtar de tomàquet amb fulles de caputxina i kizami wasabi.

De què va? Aquesta és la casa del xef italià Matteo Bertozzi, qui va estar al capdavant de My Fucking Restaurant i Assalto. Fart de les pressions dels rànquings, de treballar en primera línia del turisme i alhora ajustar-se als criteris de sostenibilitat màxima, Bertozzi va retirar-se dels seus dos projectes i l'estiu del 2025 va obrir una petita i curosa casa de menjars al Poblenou més veïnal, sense brunch ni expats a la vista. 

Quan veig un lloc modern que diu casa de menjars, sé que em clavaran Doncs no fa postureig: això és un restaurantet –en podrien dir bistrot– amb preus molt ajustats, quasi populars, on Bertozzi posa en joc la seva mà mestra per inventar-se plats a través del producte de proximitat treballant a escala humana. És un gastronòmic de barri, diu. I això es comprova en plats esplèndids com unes mongetes verdes amb stracciatella fumada, miso casolà amb retalls de pa i ametlla garapinyada, un plat estiuenc i amb matisos. O també més contundents, com un tataki de presa ibèrica tonnata. La mateixa salsa que al plat italià, però amb porc. És un lloc per anar-ho sovint: canvi constant de carta, producte de temporada total, preus molt ajustats. 

De què va? Si al Bar Brutal dels germans Colombo s’hi va pel vi i acabes menjant de meravella, al Bar Super l’ordre dels factors s’inverteix: aquí mana la cuina, tot i que la carta de vins no es queda enrere. I si el Brutal és un refugi nocturn, al Super regna la llum: un local ampli, al costat del Mercat de Santa Caterina, presidit per una barra baixa i còmoda de color vermell on tant pots picar com quedar-t’hi una bona estona. Amb en Jordi Colpani —ex Xemei i Bar Brutal— al capdavant, la cuina de mercat i temporada aquí no és un eslògan: és literal.

Per exemple? Navalles passades per la planxa, flors de carabassó en tempura lleugera i cruixent, o una cecina de cavall del mateix Santa Caterina en són alguns exemples. L’amanida de tomàquet és de matrícula: entra directa al top barceloní. I si la remates amb una botifarra a la brasa (amb escalivada o una altra guarnició segons temporada) amb ceba molt caramel·litzada, mostassa i oli de nyora, tens bona part de la felicitat assegurada. Per beure? Una carta amb unes 200 referències de vins, gairebé totes d’intervenció mínima. 

De què va? El xef Juanan Vizcaíno, amb arrels andaluses i catalanes, fusiona amb mestratge els sabors de Jaén i Catalunya amb tocs internacionals en aquest restaurant íntim i amb caràcter. La seva mare, Anna María Soria, dirigeix la sala amb calidesa i proximitat. El celler, assessorat per Òscar Soneira, aposta per vins poc convencionals de regions com Jaén i la Manxa, amb un únic requisit: han de ser bons. Amb una excel·lent relació qualitat-preu, Zaytun s'ha convertit en un dels millors restaurants de Sants, i reservar amb antelació és imprescindible.

Posa'm exemples, sisplau. La carta, pensada per compartir, inclou imprescindibles com la croqueta trufada, el croissant-brioix de musclos, la bomba de bistec tàrtar i la careta amb curri verd. Aquí, la tècnica mediterrània es combina amb influències asiàtiques, mentre que Jaén es fa present en plats com el llom de bacallà amb rin-ran, les favetes amb morcilla de caldera i el melós de xai en adob a la cazorlenya. La seva versió desconstruïda del romesco demostra innovació sense malmetre l'essència.

De què va? On abans hi havia el Pakta de l’Albert Adrià, temple de la cuina nikkei amb una estrella Michelin, ara hi ha una izakaya mediterrània o un celler tradicional amb visió asiàtica, segons com es miri. El porten en Jaume Marambio i la Vicky Maccarone. Ell va cuinar al St. Rémy, al Saüc, al Gaudir i al Tickets, i ella va ser cap de sala a l’Hoja Santa i el Niño Viejo. Aquí fusionen la gastronomia mediterrània amb la cuina japonesa.

Com? Amb molt tacte i originalitat, en un terreny on el xup-xup català s'agermana amb la taverna japonesa. Exemples? 'Montadito' de calamar i cansalada ibèrica, gyozes de tres botifarres i favetes, guisat de pèsols amb sepionets i 'katsuobushi' i, de postres, xuixo de gelat de soja i caramel. Per cert, no us perdeu els ngiris, una exhibició de finesa i creativitat. Aquest és un projecte íntim, familiar i creatiu que té molt terreny per córrer i créixer.  

De què va? Tancat ElBulli, els seus antics caps de cuina, Oriol Castro, Eduard Xatruch i Mateu Casañas, ofereixen a Disfrutar una cuina de matriu bulliniana, tecnoemocional pura. Aquí viureu una bacanal pels sentits executada a una velocitat perfecta. 

I què s'hi menja? Són plats d'una imaginació i precisió tremenda, com per exemple els ja famosos macarrons a la carbonara, fets amb gelatina de pernil.  El Disfrutar és l’hereu directe de l’esperit bullinià, tant pel que fa a la imaginació i excel·lència com pel juganer sentit de l’humor que destil·len les seves creacions. Deixeu de banda el símptoma del menú que m’ha de canviar la vida: aquí s’hi ve a gaudir i a jugar. 

De què va? Al Caelis, un restaurant que mereix el guardó quasi des de la seva obertura, el 2004, Romain Fornell hi desplega una cuina arriscada, però que alhora conserva el punt francès de tradició. L’atenció a la sala és impecable, i té tres menús degustació, un dels quals enfocat a realçar el producte de terra i de mar, un altre de celebració i un altre 100% vegetarià. A més ofereix un menú de migdia a un preu molt raonable que inclou plats com uns macarrons farcits de calamar i foie-gras. 

Hi ha moltes Michelin. Què té d'especial? Amb el pas dels anys i la sofisticació extrema de moltes Michelin que volen fer una demostració de totes les tècniques possibles, l'estil de Fornell encara s'aprecia més: una cuina refinada, que per descomptat té els coneixements i mitjans necessaris, però on el més important és la suculència i la coherència dels plats, més que no pas el virtuosisme. Exemples? L'anguila, remolatxa i caviar o uns lletons en salsa bearnesa. L’excel·lència francesa a Barcelona. 

De què va? L'estiu del 2025 en Víctor Ródenas, el xef i factòtum del Maleducat, va obrir el Casa Fiero. Tot i que tots dos restaurants comparteixen filosofia —i també alguns plats que van passar per Maleducat en els seus inicis i ara han aterrat aquí, com les braves—, Casa Fiero es reivindica com una casa de menjars més tradicional i amb un tiquet una mica més ajustat (encara que t'hi pots gastar el que vulguis, vaja).

I com s'hi menja? Hi trobem la marca de la casa: menjar reconfortant amb un toc creatiu, tècnica i producte del bo. Per exemple, uns ous ferrats amb gambes, cansalada i pebre d’Espelette, una combinació infal·lible, i els fideus a la cassola amb bacallà, ales de pollastre desossades i botifarra. A més d’algunes tapes i entrepans, la brasa és molt protagonista. Treballen peces senceres de llobarro, molt ben tractades, al punt i amb la seva aigua de Lourdes: que no és cap miracle, sinó una emulsió molt utilitzada en rostidors bascos a base de llimona, all, vi blanc i altres ingredients!