El top 10 de la cartellera de cinema a Barcelona aquest octubre

De què va?

Completament desconegut fora dels Estats Units, i, com mostra la pel·lícula, del Japó, la figura de Mark Kerr representa l'auge de la lluita lliure, en aquest cas de les arts marcials mixtes, en el panorama esportiu dels anys 90. Tant ambiciós com sacrificat, Kerr va viure entre les victòries al ring i un infern d'addiccions als medicaments que l'ajudaven a combatre el dolor dels cops i les puntades de peu. Un drama romàntic sense èpica que vira cap a accidentada història d'amor amb la seva parella.

Per què l’has de veure?

Perquè demostra que darrere els músculs, el sentit de l'humor i la capacitat de riure's de si mateix de Dwight Johnson, aka The Rock, hi ha un actoràs. És clar que l'ajuda un maquillatge i unes pròtesis miraculoses que el transforma en Mark Kerr fins al punt que, a estones, costa reconeixe'l, però l'antic ídol del wrestling i una de les estrelles més ben pagades de Hollywood aconsegueix una immersió sorprenent en el personatge. Brilla en les escenes que comparteix amb Emily Blunt, i sobretot en les que s'hi incorpora Ryan Bader, també lluitador reconvertit en actor, sorprenent en la seva interpretació de Mark Coleman, amic íntim i ocasional rival al ring. No cal cap bola de vidre per pronosticar que Johnson serà un dels favorits als propers Oscar. The smashing machine és també una nova mostra del talent darrere la càmera d'un Benny Safdie que debuta en solitari després de signar joies del cine indie com Diamantes en bruto o Good time juntament amb el seu germà Josh. Considerats hereus d'una tradició de cinema novaiorquès que enllaça amb l'Scorsese dels 70, els Safdie se separen i el pas de Benny va ser reconegut amb el premi a Millor Director al darrer Festival de Venècia.

Quan s'estrena?

El 3 d'octubre.

Dir.: Benny Safdie (EUA, 2025). 123 min.

De què va?

Un adolescent viatja passa l'estiu amb els pares i els germans petits per Alemanya en bicicleta, travessant boscos, dormint en càmpings, patint tempestes i visitant joies arquitectòniques, cosa de la professió del pare, com l'Escola d'Ulm o el barri de Puchenau. Resseguint el Danubi, en Dídac veurà com el trajecte físic es converteix en un viatge de descobriment i de creixement personal.

Per què l’has de veure?

Perquè suposa una extraordinària carta de presentació del seu jove director, Jaume Claret Muxart. En aquest sensorial primer llargmetratge, presentat amb aplaudiments i magnífiques crítiques a la secció Orizzonti del Festival de Venècia, el cineasta se submergeix en una aventura emocional que inclou la gestió de les seves emocions i de la seva sexualitat, i que connecta amb l'experiència mateixa de Claret, que va fer uns quants viatges en bicicleta resseguint diversos rius d'Europa. Estrany riu vol evitar l'etiqueta de coming-of-age, i s'apunta a un realisme poètic inspirat en el de Jean Vigo o Jean Epstein. Un estimulant debut ple d'imatges suggeridores que ens diu que haurem d'estar atents a tot allò que ens proposi el cineasta a partir d'ara.

Quan s'estrena?

El 3 d'octubre.

Dir.: Jaume Claret Muxart (Espanya, 2025). 106 min.

De què va?

Una nit de tempesta, una trucada de telèfon i un favor: el pobre Pedro (Daniel Hendler) accepta passar per casa de la seva antiga sogra (Carmen Maura), que comença a patir els efectes d'una demència, atenent a la desesperada petició de la seva ex. Res no li fa pensar que la desorientació de l'anciana pot convertir-se en el pitjor dels seus malsons. Terror i comèdia es donen la mà en una festa pels amants del suspens tenyit de sang, en el debut de l'argentí Martín Mauregui, que s'estrena amb el suport a la producció de J.A. Bayona.

Per què l’has de veure?

Per la perfecta barreja de tensió i riures nerviosos que provoca. I si Vieja loca funciona de la manera que ho fa és per la juganera exhibició interpretativa de Carmen Maura, que sembla passar-s'ho bomba deixant-se anar amb un personatge pertorbador, en la línia de la Kathy Bates de Misery. També és interessant comprovar si un guionista amb talent i reconeixement manté el nivell amb un projecte tan personal: Martín Mauregui debuta com a director després d'escriure per cineastes com Santiago Mitre (a Argentina, 1985) i Pablo Trapero (a Leonera, Carancho i Elefante blanco), i els més que notables resultats ja s'han vist valorats amb el Premi a Millor Pel·lícula al Fantastic Fest d'Austin, el certamen més important dedicat al cinema fantàstic als Estats Units. Si t'agrada el gènere, no te la perdis, no et decebrà.

Quan s'estrena?

El 10 d'octubre.

Dir.: Martín Mauregui (Espanya-Argentina, 2025). 94 min.

De què va?

Els tripulants d'un cotxe miren d'atropellar un home que fuig en veure que s'hi acosten. Aquesta escena obre un relat d'estructura no cronològica que ens explicarà la peripècia d'un policia argentí que mira de travessar la frontera amb l'Uruguai escapant de qui sap què. En la seva fugida, Santiago (interpretat per un magnífic Sergio Prina) es creuarà amb la dependenta d'una àrea de servei, amb un venedor ambulant i amb els treballadors d'una empresa de formatges, una insòlita passió del protagonista que, d'alguna manera, influirà en el seu camí. Un cabo suelto fa un retrat costumista disfressat de comèdia melancòlica i un punt extravagant amb tocs de thriller.

Per què l’has de veure?

Perquè sembla hereva d'aquelles fabuloses Historias mínimas (2002) de Carlos Sorin, amb què comparteix una lleugeresa de to, però també un encant i una obstinació per fixar-se en allò que aparentment no té gens d'interès, però que, si parem atenció, s'hi pot esprémer un suc ben saborós. Un cabo suelto ens fa veure, a més a més, que l'actor Daniel Hendler amagava un director interessantíssim. Vist a pel·lícules com El abrazo partido, i aquest mes també a Vieja loca, l'intèrpret uruguaià demostra sensibilitat i sentit de l'humor i ens ofereix un relat minimalista i encantador que, més enllà de l'aventura del protagonista, retrata una manera de viure. Tota una sorpresa.

Quan s'estrena?

17 d'octubre.

Dir.: Daniel Hendler (Uruguay, 2025). 95 min.

De què va?

Un professor universitari de Filosofia (Andrew Garfield) és acusat d'agressió sexual per una alumna brillant (Ayo Edebiri). Una altra professora (Julia Roberts), mentora de la denunciant i amiga del sospitós, es veurà enmig d'un conflicte moral d'altíssima volada. Amb picades d'ull al cinema de Woody Allen i de Pedro Almodóvar, l'italià Luca Guadagnino posa el dit a unes quantes de les nafres ideològiques i de les profundes contradiccions que marquen els nostres temps.

Per què l’has de veure?

Perquè posa al damunt de la taula temes ben rellevants: de les polítiques de gènere fins a la cultura de la cancel·lació, del consentiment als abusos sexuals i de poder, passant per la guerra cultural i d'ideologies que ha conduït a una polarització extrema. Luca Guadagnino, director de Call me by your name i de Rivales, genera incomoditat i alimenta el debat d'un públic que, ben segur, tindrà teca per discutir en sortir de la sala. Un altre al·licient és el repartiment: als ja consolidats Julia Roberts i Andrew Garfield hi podem sumar Ayo Edebiri, una de les estrelles de la sèrie The bear.

Quan s'estrena?

El 17 d'octubre.

Dir.: Luca Guadagnino (EUA, 2025). 138 min.

De què va?

L'Ainara té 17 anys i, com qualsevol noia de la seva edat, estudia a l'institut i escolta reggaeton. Però a diferència de quasi totes les altres noies de la seva edat, ha rebut la crida de Déu i ha decidit deixar-ho tot per ser monja de clausura. La notícia provoca un sotrac en la seva família, que no aconsegueix entendre el camí tan radical que ha escollit i dubta de si la noia és víctima de la manipulació dels membres de l'església.

Per què l’has de veure?

Per comprovar si el jurat del darrer Festival de Sant Sebastià va triar bé la seva darrera Conxa d'Or. L'aval és prou rellevant, però ja existia un enorme interès per veure la segona experiència en el llargmetratge d'Alauda Ruiz de Azúa després de la magnífica Cinco lobitos (2022), que arriba quan encara tenim fresc l'impacte de la sèrie que va crear per a Movistar Plus, Querer (2024). Com en aquestes dues produccions prèvies, cadascuna des de diferents perspectives, Ruiz de Azúa torna a radiografiar amb perspicàcia i molt d'encert els clarobscurs de la sacrosanta institució de la família. I una altra bona raó per veure Los domingos està en la seva parella protagonista, la sempre excel·lent Patricia López Arnáiz i la debutant Blanca Soroa, tota una magnífica revelació.

Quan s'estrena?

El 24 d'octubre.

Dir.: Alauda Ruiz de Azúa (Espanya, 2025). 115 min.

De què va?

L'enèsima versió cinematogràfica és, possiblement, una de les millors: la història de Victor Frankenstein, un científic tan brillant i visionari com extremadament egocèntric, és també la del resultat d'un experiment monstruós quan, jugant a ser Déu, torna la vida a un mort.

Per què l’has de veure?

Perquè fa realitat una mena de deute pendent del més enllà: qui millor que Guillermo del Toro per adaptar la novel·la immortal de Mary Shelley? El creador d'universos fantàstics tant fascinants com singulars, a pel·lícules com El laberinto del Fauno (2006) o La forma del agua (2017) semblava haver nascut per aixecar un Frankenstein tan monumental com aquest. L'espectacularitat, les troballes visuals i el segell Del Toro són presents a cada escena. També contribueixen a l'interès de la proposta les eleccions d'Oscar Isaac com a mad doctor i de Jacob Elordi a la pell de la Criatura. És interessant la lectura política del relat, i les múltiples picades d'ull que el cineasta mexicà fa a clàssics del cinema de terror, a El doctor Frankenstein de James Whale, però també a d'altres com La mujer y el monstruo, de Jack Arnold. Aprofiteu per veure-la en una pantalla gegantina, perquè Netflix no acostuma a projectar les seves pel·lícules a les sales.

Quan s'estrena?

El 24 d'octubre en sales. El 7 de novembre arriba a Netflix.

Dir.: Guillermo del Toro (EUA, 2025). 149 min.

De què va?

S'obre el teló, i hi veiem l'Arnold, un ratolí de mitjana edat en plena crisi existencial. El seu matrimoni amb la Maria fa aigües, no sap què fer a la vida d'ençà que va perdre la feina, i té una sensació creixent que algú l'està vigilant. “No tens la sensació que tot el que ens envolta és molt estrany?”, li pregunta a la seva dona. En un context en el qual hi ha una corporació anomenada ALMA (Almighty Limitless Megacorporative Agency) que tot ho controla, l'Arnold desafiarà les normes que regeixen la societat a la qual pertany.

Per què l’has de veure?

Perquè suma les quotes d'originalitat i potència en el discurs que el director i guionista Alberto Vázquez ja havia demostrat a les excel·lents Psiconautas (2015) i Unicorn wars (2022). Magnífica mostra de les possibilitats de l'animació per anar molt més enllà del cinema infantil, Decorado barreja sàtira, crítica social i, fins i tot, terror per construir una faula existencialista trufada d'humor que destapa les vergonyes del capitalisme més salvatge. Amb alguna cosa d'El Show de Truman i amb una sèrie d'elements que fan que l'animació de Vázquez sigui una mena de revers tenebrós de Disney o els Looney Tunes, Decorado arrisca i guanya amb una proposta singular i tremendament boja que parla del control social i del sentit d'una vida que, de vegades, sembla pur teatre.

Quan s'estrena?

El 24 d'octubre.

Dir.: Alberto Vázquez (Espanya, 2025). 96 min.

De què va?

Dos germans s'han passat la vida a l'aigua. En un vaixell o submergint-s'hi. El pare era bus, i ells han heretat la feina de reparar petroliers. El seu dia a dia girarà com un mitjó quan en la seva equació vital hi aparegui una malaltia que amenaça d'apartar un d'ells de l'única cosa que sap fer. I encara més quan trobin una enorme quantitat de cocaïna amagada al casc d'un vaixell de càrrega.

Per què l’has de veure?

Per la bona mà d'Alberto Rodríguez amb el thriller, com ha demostrat sobradament a films tan fabulosos com Grupo 7 (2012), La isla mínima (2014) o El hombre de las mil caras (2016). Extraordinari generador de tensió i creador d'atmosferes, Rodríguez ofereix una nova mostra del seu talent com a cineasta, i de la seva capacitat per fer servir el gènere com a eina de retrat social o polític. I aquí, posa tota la carn a la graella en seqüències submarines que us faran aguantar la respiració mentre us manteniu clavats a la butaca. Un altre bon motiu per gaudir de Los tigres està en la seva parella protagonista: uns entregadíssims Bárbara Lennie i Antonio de la Torre són els germans motor de la trama. El relat immers dins el paisatge, aquí les profunditats marines de Huelva, és una altra de les claus del cinema de Rodríguez, i aquí, una vegada més, torna a treure'n petroli.

Quan s'estrena?

El 31 d'octubre.

Dir.: Alberto Rodríguez (Espanya, 2025). 109 min.

De què va?

Un fuster a l'atur veu una sortida a la seva situació desesperada: robar quatre obres d'art abstracte penjades en un museu de Massachusetts. Som als anys 70, amb l'ombra de la Guerra del Vietnam surant en l'ambient, i el protagonista és un paio que no té gaire clar cap a on va. El seu pla perfecte és, en realitat, un nyap. En la seva ment voldria ser un Danny Ocean que ho té tot previst, però està molt més a prop de l'Al Pacino de Tarde de perros. I mentre seguim la peripècia d'aquest perdedor, The mastermind ens fa una radiografia d'un país que viu submergit en un terratrèmol sociopolític que no sembla tenir aturador.

Per què l’has de veure?

Per la irresistible associació entre Kelly Reichardt, una de les cineastes més representatives del cinema nord-americà independent contemporani, i Josh O'Connor, l'actor que ens ha fascinat des de Tierra de Dios (2017), que es va fer popular a les sèries Els Durrell i The Crown, interpretant el príncep (ara rei) Charles d'Anglaterra, i que ha continuat amb una carrera imparable a títols com La quimera (2023) o Rivales (2024). The mastermind exemplifica també la capacitat de la directora per subvertir els gèneres: ho ha fet amb el western (a First cow i a Meek's cutoff) o amb les road movies (Old Joy), convertint-se en una de les favorites dels festivals de cinema d'arreu del món. La seva mirada tremendament política, i les seves picades d'ull al Nou Cinema Americà dels anys 70, barrejada amb una evident i confessada influència del polar de Jean-Pierre Melville, fan de The mastermind una singular pel·lícula d'atracaments que no s'assembla a cap altra pel·lícula d'atracaments.

Quan s'estrena?

El 31 d'octubre.

Dir.: Kelly Reichardt (EUA, 2025). 110 min.